L'estat de la Sobirania Alimentària a Catalunya 2018/10/27/apunts/01

https://pad.femprocomuns.cat/fesc18sobalimentaria

Des d'Entrepobles/Arran de terra

Com es la producció agrària a Catalunya?

Abans de passar els resultats de les dimensions, volíem presentar-vos la fotografia de la producció agrària a Catalunya.

En termes globals, la producció agrària està orientada a la indústria càrnia. Produïm farratges i cereals, per alimentar als milions de porcs, una producció que amb els anys ha anat augmentant.

El comerç amb l’estranger també serveix per alimentar aquest model: en pes majoritàriament importem els pinsos del sud global que es mengen els animals que després exportem al Nord. La fruita dolça també és un altre producte que entra en aquesta roda, que principalment s’exporta.

Així, en el joc de les importacions i exportacions no només es comercialitza amb aliments, sinó amb els recursos necessaris per produir-los. Comprem terra i aigua a Brasil o Argentina (mobilitzacions forçades, desforestació, contaminació,...) i venem carn, lliure dels efectes ambientals de l’engreix dels porcs: els purins, la contaminació d'aigües i fonts, ....

Medi rural viu

Quan parlem d’un medi rural viu ens referim a un medi rural en el que hi hagi les condicions socials, culturals, econòmiques i ambientals necessàries per proporcionar una vida digna a les seves habitants.

És a dir, un medi rural amb els serveis bàsics coberts: escoles, sanitat, transport, amb oportunitats de llocs de treball, però que a més a més s’hi pugui desenvolupar un projecte vital atractiu que permeti la fixació de població. Això passa perquè hi hagi les condicions pel desenvolupament material, però també perquè les expectatives s'adeqüin a l’entorn, és a dir, perquè el medi rural sigui sostenible també socialment.

Diversos autors destaquen tres desequilibris que posen en perill la sostenibilitat social de les comunitats rurals:

Demogràfics: 

posa atenció la generació suport o generació sandwitch, són els fills d’aquells que no van marxar del medi rural als 60-70, que actualment tenen uns 45 anys i que sostenen, tan els més petits, com els més grans, en tots dos casos majors en nombre que ells. Són el centre de la vida al medi rural: treballadors i cuidadors.

+ envelliment.

De gènere: masculinització

De mobilitat: desigualtats en l’accés a la mobilitat, que condicionen l’accés al treball, al temps lliure  o la cura de les persones dependents.

Resultats I

Al medi rural, i també a l’urbà, hi ha una feminització de les cures: el 65% de les dones rurals enquestades en un estudi del Ministeri afirmen que són les principals cuidadores de la persona dependent amb la que conviuen.

A més, ara ja amb dades de Catalunya, les dones són les que li dediquen més temps a les tasques de cura de la llar i de les persones que hi viuen.

Per tant, trobem també al medi rural una manca de corresponsabilitat entre homes i dones, que al medi rural és més visible degut a que hi ha majors tasques de cura a realitzar, en un ambient més hostil, amb menys serveis.

Resultats II

No només les dones carreguen amb majors tasques de cura i manteniment de la vida, sinó que trobem uns desequilibris demogràfics que agreugen aquesta situació: a les comarques rurals hi ha menys dones, en edats joves i centrals: hi ha masculinització de la generació suport /sanwitch.

Les dones han marxat del medi rural, perquè el model de desenvolupament ha estat androcèntric, i per tant, no hi ha hagut un reconeixement de les tasques realitzades per les dones en les finques familiars. Hi ha hagut el que s’ha anomenat fugida il·lustrada: les dones han marxat a estudiar, i s’han quedat a treballar a les ciutats, en llos de treball que valoren la seva qualificació professional.

Al medi rural trobem una major grau de dependència, possiblement per la major longevitat dels seus pobladors.

1 persona dependent per cada 4 de la generació suport.

un augment en els darrers anys de la taxa d’envelliment, (el 64% en 30 anys) que en algunes comarques de Catalunya arriba fins al 25 %: 1 de cada 4 persones és major de 65 anys.

La sostenibilitat social del medi rural està en perill: despoblament, envelliment, masculinització i una generació suport ofegada per les tasques de cura, sobretot realitzades per les dones.

Medi rural productiu

Quan parlem d’un medi rural productiu ens referim a un medi rural en el que l’activitat agrària és un dels pilars de l’activitat econòmica i social del territori. Un medi rural que una de les seves funcions principals sigui la producció d’aliments, de base pagesa i familiar, amb unes rendes agràries dignes, que aprofiti els seus recursos locals de forma sostenible.

Però la realitat és que ens trobem davant del que s’ha anomenat desagrarització:

• un món rural  desvinculat del món agrari,
• amb una diversificació econòmica que sovint és positiva perquè contribueix a complementar les rendes agràries, però que generalment no serveix per enfortir el sector agrari. Hi ha una terciarització del medi rural, on guanya pes el sector secundari, i sobretot el sector serveis. El turisme rural és el sector insígnia d’aquest fenomen.
• i amb una agricultura que no desapareix, però que no està en mans de les petites i mitjanes explotacions, és a dir de l’agricultura familiar. Aquestes son substituïdes per empreses agràries i globalitzades, que requereixen menor mà d’obra, sense un arrelament al territori.

Resultats I

La població ocupada en les últimes dècades ha disminuït moltíssim i ens trobem amb que avui dia l’agricultura i la ramaderia és sostinguda per l’1,6% de la població activa, unes 47.800 persones.

Aquestes dades posen de relleu la pèrdua de la importància socioeconòmica de la pagesia i la industrialització del sector, que requereix de menys mà d’obra. La indústria i sobretot els serveis són el que ocupen ara al major percentatge de població activa.

Una de les principals problemàtiques de la sostenibilitat del medi rural és l’envelliment de la població, també del sector primari: ho veiem amb la població ocupada, que una de cada 4 persones és major de 55 anys, i també amb els titulars de les explotacions: el 64% té més de 55 anys! Cal treballar per promoure el relleu generacional i per fixar població jove als pobles i zones rurals, per assegurar-ne el futur.

Resultats II

Per tenir un medi rural productiu, necessitem que viure del camp d’una forma digna sigui possible. Des del 2002 la renda agrària ha disminuït un 34%, i és molt menor que en els altres sectors. Aquesta disminució és degut a la reducció del valor de la producció agrària, és a dir, el preu que la pagesia percep pels aliments que produeix (més endavant tornarem a això).

Com comentàvem abans, la desagrarització comporta una disminució de les finques petites i mitjanes, que és justament el que està passant al camp català. Entre el 1999 i el 2009 han desaparegut 12 explotacions a la setmana. Desapareixen finques, però es manté la superfície agrària total: ens trobem davant d’un procés de concentració de la terra: cada vegada la terra està en mans de menys persones.  I és que són les explotacions mitjanes, de més de 70 ha les que incorporen aquestes finques menors.

La concentració s’expressa amb aquestes dades: el 92% de les explotacions disposen del 47% de la terra.

Educació per la Sobirania Alimentària

Ens referim a la incorporació de la Sobirania Alimentària en diferents estrats formatius. Ho hem distingit entre agroecologia escolar i la formació professional i universitària.

L’agroecologia escolar (German Llerena i Mariona Espinet), proposa la transformació del sistema alimentari escolar com a projecte educatiu, amb la participació de l’alumnat i de tota la comunitat educativa. Planteja la intervenció de l’alumnat en l’organització dels centres de diverses maneres: en l’àmbit de la producció amb els horts, la transformació i el consum amb el menjador escolar o la promoció de grups de consum al centre.

Quan a la formació professional i universitària, ens referim a que es formin a professionals capaços de transformar el sistema alimentari.

Resultats I

Quan els centres educatius, veiem que hi ha un augment dels horts escolars. En aquest cas, són dades de Barcelona, la meitat dels centres educatius de Barcelona compten amb un hort i el 75% dels centres públics tenen hort.

En relació a la formació professional, 3 del 7 cicles formatius relacionats amb el món agroalimentari integren en el currículum la producció agrària ecològica, o alguna referència a la sostenibilitat del sistema alimentari. El que més, el Cicle Formatiu de Producció Agroecològica, seguit per aquests altres dos, en menor mesura. Aquests cicles s’imparteixen en el 30% dels centres, percentatge que ha augmentat respecte el 2011 que era només l’11%.

Resultats II

Quan a l’educació universitària, la situació és més greu. Només un 5% dels graus està relacionat amb temes agroalimentaris, i aquests s’imparteixen a 7 de les 12 universitats catalanes. D’aquests, no n’hi ha cap que tingui una assignatura troncal que parteixi de la sostenibilitat del sistema alimentari, i només la meitat tenen una o dues assignatures obligatòries. Hi ha molt camp per córrer en l’àmbit de l’educació formal.

Tanmateix, trobem iniciatives fora de l’educació formal o inclús en l’àmbit universitari que fan una aposta decidida per oferir formacions amb la perspectiva agroecològica com a pilar: l’ERA, Escola de Pastors, Càtedra, Postgrau, Màster.

Dret a l’alimentació

La Sobirania Alimentària incorpora una perspectiva de drets i per tant, el dret a l’alimentació és un dels eixos d’acció per lluitar contra la fam i la malnutrició.

El dret a l’alimentació no s’ha d’entendre com una mera ingesta de calories, també inclou l’assoliment dels mitjans socieconòmics necessaris, per tenir una alimentació sana, nutritiva i adequada culturalment. Per això, quan parlem de la vulneració del dret a l’alimentació fem referència també a la vulneració d’altres drets i a la privació d’altres recursos:  habitatge, sanitat, educació....

A Catalunya hi ha unes taxes de pobresa altíssimes, i socialment acceptem que hi hagi aquesta pobresa estructural. Com que de pobresa només hi ha una, estem parlant que una de cada quatre persones a Catalunya està en risc de patir també pobresa alimentària.

Les ajudes institucionals en aquest sentit deixen molt que desitjar, i sovint es centren en repartir aliments, reproduint lògiques assistencialistes i fomentant a més un model alimentari injust i insostenible, facilitant l’accés als aliments que provenen de l’agroindústria.

Resultats I

Hem vist com la crisi ha tingut un efecte a la qualitat de l’alimentació de la població catalana. Hi ha hagut una reducció de la despesa en alimentació d’un 36% a les llars amb ingressos menors de 500 euros mensuals. Les rendes més baixes han retallat més en alimentació.

Com és sabut, una alimentació inadequada té repercussions amb la salut, i són les classes socials més desafavorides les que reben les pitjors conseqüències; una taxa major d’obesitat i sobrepès que les classes més altes.

Una manera indirecta de veure l’estat de l’emergència alimentària és avaluar els recursos que s’hi destinen. En els darrers anys hem vist com ha augmentat les prestacions per emergències socials, incloent l'emergència alimentària, que ofereix el Departament de Benestar i Família. Tanmateix aquestes ajudes no estan sent eficaces per resoldre la problemàtica de la pobresa, i en concret de la pobresa alimentària.

En aquest sentit, hi ha els estudis que ha anomenat abans l’Àlex, en el que estudiàvem quines eren les respostes que s’estaven donant en clau de Sobirania Alimentària, tan de facilitar accés als aliments des d’una perspectiva empoderadora, la creació d’horts socials i l’impuls de propostes més integrals de desenvolupament territorial.

Final

En resum, ens trobem davant de dues dinàmiques contraposades: per una banda, les tendències apuntem cap a un aprofundiment de la industrialització i la globalització del sistema alimentari, amb tots els impactes que això comporta a nivell de sosteniblitat social, ambiental i econòmica. Però també trobem una major repercussió de les propostes de la Sobirania Alimentària, que contribueixen a construir un sistema alimentari més just i sostenible. Només ens falta ser alternativa real.

Durant els propers mesos estarem fent xerrades com aquestes i tallers arreu del territori, per donar a conèixer els resultats de la recerca i per impulsar noves accions que enforteixin aquest moviment per la Sobirania Alimentària.