Diàleg món rural-urbà. Teixint alternatives i sinergies 2018/10/28/apunts/01

https://pad.femprocomuns.cat/fesc18ruralurba

• Anna Maria Capdevila, Tres cadires
• Ivan Miró,la ciutat invisible
• Martina Marcet Coop57 i Cal Roio

Dolors Pujol Si no hi haguessi totes aquestes cooperatives al món rural, pot ser, si no hi hauria res. I estem obrint espais donar-les a conèixer i intercanviar experiencies i obrir diàleg.

Ivan Miró Amb una mica la hulmilitat urbana, ens hem de rebaixar. Som gent de barris que el nostre àmbit mental ha sigut la ciutat i hem crescut amb un pensamet d'autoficiència urbana i hem de pensar aquesta relació camp-ciutat. Pensar aquesta oportunitat una economia solidaria entre el camp i la ciutat. Des dels anys 30 ja s'intententava fer aquesta relació. Es pensava un altre tipus de relació. La ciutat contemporània ha estat una acumulació de capital, treball, de tecnologia i acumulació colossal de la riquesa. La ciutat contemporània s'ha construit amb la industrialització com Sant Andreu que la Fabra i Coats va portar la urbanització. Això també es va aconseguir amb l'expropiació que va obligar moltes persones del món rural de les ciutats a marxar o a treballar a les fàbriques. Que també es fa amb l'esclavitut de portar gent de l'Àfrica a Amèrica per fer grans ciutats del segle XVIII. L'economia urbana ha estat extractiva de carbó, de productes, etc.

Quan trobem una relació més equitativa entre el món rural i urbà? Doncs quan hem trobat cooperatives de consum. A partir dels anys 30 comença haver-hi un intent de canviar la relació entre el camp i la ciutat, que sigui una relació socio-econòmica més equitativa amb iniciatives com la producció del camp d l'arròs del Delta, el suro de l'Empordà,

Tot i així, avui l'economia metropolitana no ha revertit aquesta economia extractivista, sino que l'ha incrementat. Ara amb formes més público-privades, per motors de creixement com la construcció, l'urbanització, l'expansió, el turisme, la logística com a nodes de relació amb el comerç internacional. Usos logístics, en el Prat, per exemple, no només amb l'aeroport, però també ara amb empreses com Amazon, etc, que es creen polígons industrials que fan fora el camp del Prat.

Smart City també planteja extracivisme global, l'Àfrica novament on es treuen recursos. Això també es dona amb l'energia, Endesa. Elevat consum de les ciutats. L'any 67 es comença a plantejar el dret de les ciutats.No només que tothom tingui dret a viure a la ciutat, sino quin tipus de ciutat volem i com construir una ciutat autogestionada. Des de la ciutat capitalista no es pot fer una relació amb el camp, sino de poder amb l'entorn rural, una relació exctractivista, depredadora que només vol treure'n la seva energia.

Fons d'inversió, Deliveroo com les ciutats una gran extracció i de consum de recursos.

Martina Marcet Coop57 Sóc ramadera i vinc de l'Alt Berguedà. No tot lo rural està al camp, encara queda poques zones urbanes. Es pot parlar de ciutats i perifèria. Àrea metropolitana 52% de la població i si juntem el cinturó Sabadell, Terrassa supera encara més i la resta del territori viuen quatre gats. I el territori és molt divers i jo us puc parlar del Berguedà, però no del Pallars, dels Ponents, Girona. etcs. Anem a buscar el detall dels barris, però fora també.

En els darrers 250 anys el Berguedà va a passar a ser la zona d'extracció. Ja no és una zona ramadera, sino industrial amb la industria tèxtil, l'extracció minera i és la que proveeix d'aigua a la zona urbana. Això va ser així des del 1800, però als anys 80/90 va canviar radicalment. Els 80 i 90 es va tancar el tèxtil, les mines, hi havia moltes persones, homes, jubilats amb bons sous de les mines, però no va passar el mateix amb les dones que treballaven a les fàbirques tèxtils. Vam viure molt de temps dels subsidis i amb un camp abandonat, que va anar a parar a mans de grans propietaris i ha fet que la gent marxes del Berguedà. Actualment el Berguedà connecta una carretera Barcelona amb Cerdanya i Andorra, on estàn els dos peatges més cars de Catalunya Túnel de Cadí i Manresa. Ara, tenim els boscos recuperats, però aquestes activitats van deixar molts homes morts per accidents a les mines, però també problemes de salut per les pluges àcides de les centrals tèrmiques. Ara els boscos s'han recuperat, la gent va a buscar bolets, però ara està també creixent el turisme i les persones de les zones urbanes que van a buscar espais verds al Berguedà. Ara tenim la pressió del turisme. Es volen fer una pista d'esquí a Coll de Pal que connectarà amb la Molina i pots anar sense pagar el túnel del cadí. Això es fa en una zona verge. Amb acord de l'ajuntament de Berga i la Generalitat.

Hi ha molts petits projectes agraris i ramaders amb producció ecològica que connecten aquest espai amb la ciutat amb uns projectes sostenibles. Són difíicls del tirar endavant, però això ha trencat amb la idea de la immobilitat i demostra que les coses es poden pensar d'una altra manera.

Anna Maria Sóc d'Arbeca i puc parlar de Ponent. Sumant a tot el que s'ha dit. La plana de Lleida ha sigut la gran productora de l'alimentació de Catalunya i d'energía. Sempre s'ha vist com la zona de producció agrària, però només es dedica a aquesta activitat el 5% de la població d'allà. D'indústria hem tingut poca i en seguim tenint poca. A Ponent no és com el Berguedà. La gent no hi va a buscar bolets ni a passar el cap de setmana. Estem en una zona on la gent vivia de la terra, però la terra hi ha hagut una concentració que queda a mans de poques persones, fa que hi hagi menys feina i que les persones s'han de marxar a la ciutat. Tenim una població que s'està envellint, en cinc anys tanquem sis escoles. Hi ha un despoblament de la gent que marxa i una altra que es mor de gran. Tenim grans extensions de monocultius penis (blat de moro) i fruita dolça. És un territori de secà, però depenent a l'aigua. I això porta infraestrucrtures com el Canal Segarra-Garrigues. Amb aquesta infraestructura, hem de justificar un model que no és de la zona i no s'aguanta per enlloc. Hi ha moltes empreses familiars. Per exemple, hi ha botigues, que no són cooperatives, però es parla a l'hora de dinar de la botiga perquè hi treballa tota la familia i això ho hem deixat fora de l'economia social i solidària, Era un territori d'aliment i energia, però en un món globalitzat els aliments venen de fora i l'energia del petroli i del gas, també. Llavors, Ponent ja no és un proveidor. Quan parlem d'economia social i solidària en el cas de Ponent parlem de subsistència, per sobreviure.

Martina Hi ha projectes de cooperativisme en termes de cultura, per exemple, però no en projectes ramaders no acaba de funcionar perquè no hi ha cultura, perquè és difícil congeniar amb l'actividat agrària. Pastores que fan neteja dels soto boscos, fan carn amb produccions extensives, hortes, però són micro d'una o dues persones i ho han de combinar amb altres activitats perquè són de subsistència i ho fan per no haver de marxar. Hi ha un problema de reconeixement. En l'economia social i solidaria hauria de reconeixer aquests projectes perquè puguin conseguir finançament. En la Coop57 s'hauria de fer molta feina. VAig estar molt de temps a Barcelona i quan vaig tornar a casa tenia molt clar quin projecte volia fer d'economia social i solidària. Hi ha molta gent, però que no coneix on ha d'anar i s'hauria de fer una feina de conscienciació perquè tots anem al mateix vaixell.

Anna Maria Fins fa 4 dies es feia el discurs que tot el cooperativisme era agrari. I no és veritat, el 50% de les cooperatives són de treball associat. Les cooperatives agràries són centenàries i s'han pogut dotar de recursos. S'ha de posar en valor a la feina que fan aquestes cooperatives centenàries que el que buscaven era fer viable la producció agrària perquè la gent es pugués seguir dedicant a la terra. Aquestes cooperatives han passat a processos d'assimilació de cooperatives mercantilistes. Aquestes cooperatives s'han envellit i masculinitzat i quan gent jove intenta entrar hi ha una resistència perquè no es vol replantejar la feina que han fet fins ara. Les cooperatives de treball són de serveis, cosa que passa a les ciutats i a les zones rurals. Això és un problema perquè al final hem de menjar, però hi ha poques cooperatives que s'estiguin creant alimentació o energia del vent. Tots acabem acceptant que es pagui X a una persona que fa una formació, però no l'hora del que fa el pa. Les cooperatives del sector primari secundiari el cost és molt elevat. No és el mateix necessitar dos ordinadors, que no fer un obrador. Hem de corresponsabilitzar-nos camp i ciutat d'aquest salt que s'ha de fer. No pot ser que només ens responsabilitzem des de pobles petits d'aquestes grans inversions, sinó també hem de fer aquesta cooperació com repropiar-nos de les terres. No pot ser que només facin aquest esforç joves productores. Si al final estan oferint serveis públics que hauria de fer l'administració i ho estan suplint. I a més amb condicions laborals molt precàries. Els que estem a la Xes de Ponent som quatre productores i som germanes, cosines i amigues. A Ponent l'economia solidaria és un gran desconegut. Hi ha poques iniciatives i poca gent militant per la causa. I les iniciatives que estem constituides tenim grans problemes de supervivència i acabem fent hores de voluntariat per tirar endavant aquestes causes.

Ivan Miró El que es donen són respostes a la producció capitalista de la ciutat. De qui és la ciutat i qui governa la ciutat. Les iniciatives d'economia solcial i solidaria es veuen com iniciatives "simpàtiques". Si no colectivitzem no podem revertir la tònica actual. Hi ha tres eixos: - Comunitaritzar la ciutat: recuperar la gestió de la ciutat a través de la comunitat. Agafar les nostres mans els recursos (en altres llocs són la terra) aquí és el sol urbà, que és la riquesa de la ciutat. Can Batlló és una lliuta entre la classe urbana que la propietaria volia fer pisos de luxe i una força que vol fer iniciatives de cooperativisme. Apropiar-nos de la ciutat, del sól, dels usos, de fer activitats el carrer. Seria una estrategia de fer usos comunització. - L'economia social solidaria no és igual a Nou Barris, a Poblenou, a Gràcia, al centre. Cada barri té les seves particularitats. Hi ha tot el debat de la cooperació, hem de construir la ciutat amb sistemes més barrials i que combatin els monocultius, que a la ciutat és el sector turístic. Tot el motor de la ciutat ha d'estar orientat el turisme i no hi ha res més i cada cop menys comerços petits. Economia social estiguin al servei de la ciutat, no ailades i capitalistes, sino enfocades a donar serveis als barris. Una fòrmula que està sorgint és la cooperació d'espais no mercantilitzats on hi ha cooperativisme. Hi ha aixo public en grans equipaments com Can Batlló on neixen petites cooperatives de begudes, de tallers, etc. SI la propietat del sòl és privada. Horts urbans, per exemple, si els saudís o isralians estan compran sòls on farem horts urbans? -Subsituir la matriu público-privada: aliança públic privat per una aliança pública-comunitaria. Posi espais al servei de la comunitat.

Pensant com s'han de cooperativitzar els serveis de la ciutat: alimentació, consum urbà. Com es repensa la cadena, la mobilitat, l'energia renovable. Com es cooperativitza la ciutat d'una manera més sostenible i com es municipalitza el sòl, l'aigua, l'energia. Estaria bé pensar organisme municipals que permetin la transformació ecològica de la ciutat. Pensar com reiventir aquesta acumulació de recursos al centre per pensar una xarxa més equilibrada i descentralitzada. Els ateneus cooperatius estan descentralitzant aquesta visió centralitzada i amb un enfortiment local que pot venir de fora el Maresme, Baix Ebre, etc. S'haurà de sometre una reflexió que passa al país en els darrers vint anys. Les dades del PIB, el cooperativisme el 94 era un 6% i ara el 2%. La part del pastís que gestiona el capitalisme ha crescut. Amazon s'està carregant les llibreries. Has de fer economia solidaria per arribar al país. Hem de fer una planificació quines cadenes productives i reproductives voelm país. Hem de fer una una transformació per deixar de pensar en "lo mio" a una cadena d'economia social i solidaria.

Martina La relació comença perquè tots els que esteu aquí aneu a viure fora de l'àrea metropolitana. Vinc d'un poble on la majoria dels habitatges estan buits. Cases no en falten. El tema de fer una estratègia de repropiament de terres. Allà no en som prous. Estem parlant de feiens de supervivència de treballar 50 i 60 hores a la setmana, feines físiques amb uns nivells de regulació brutal perquè, tot i fer una petita activitat, per fer un obrador, una petita explotació agrària i ramadera és igual que la resta. El petit artesà té una pressió de control administrativa brutal. Estem en un col·lectiu que es diu ramaderas.cat que reclama que no ens facin posar tanta identificació del bestiar o que ens permetin tenir uns eixos de fusta a les formatgeries. A més, per exemple, per fer 5 quilos d'hamburgesa o 500 quilos a la setmana has de pagar el mateix, uns 300 euros al trimestre d'analítica i amb sous que tenim de 1.000 euros. La distància és un problema. Iniciatives al territori n'hi ha, però estem lluny les unes de les altres. Per exemple, obradors comunitaris, però hem de tenir en compte la distància. Per exemple, pensar si fem l'obrador a Tremp o a la Pobla de Segur pot ser plantejable. Si vols fer un obrador cooperatiu necessites gent, un lloc. Per exemple, a la Catalunya Central lo lògic seria fer l'obrador a Manresa, però em queda a 50 quilòmetres. No em surt a compte. Fer espais logístics que no siguin Mercabarna, que no haguem d'entrar a la ciutat per portar el producte i que aquí hi hagi un sistema cooperatiu que entri a repartir, doncs ens seria més fàcil. Se'ns haurien de facilitar més les coses perquè tenim un dia a dia molt intens. S'haurien de fer projectes estratègics que ens ajudin. Ara estem gestionant perquè Mensakas ens porti certs productes a la ciutat, però no tenen càmeres refrigerades per portar la meva carn. Els projectes estragègics que poden ajudar la connexió de camp ciutat necessites una inversió que van més enllà de l'economia social i solidaria. Perquè les inversions que ens demanen al dia a dia son desorbitades.

Anna Tenim un país que a nivell econòmic que les ciutats són consumidores i ofereixen productes de serveis i el món rural productores de béns. Hem de continuar apostant per aquest model? Si tenim clar que des del camp tenim els recursos per seguir sent les productores, hem de buscar estratègies de corresponsabilització. Jo faig vi d'anous que es ven a Barcelona. Si l'economia social i solidària hem de seguir amb aquesta estructura, hem de fer que la gent es corresponsabilitzi. Ara bé, que la gent vingui a viure als pobles per fer altres activitats i que Barcelona sigui només una capacitat productiva. És un debat que s'ha de fer i s'han de pensar estratègies diferents.

El fet que hi hagi ramaderes que vulguin seguir en el món rural i treballant en els pobles és un valor per si, que no s'està valorant des de l'economia social i solidària i ja no dic des del sistema capitalista, sino des de les eines que ens autoadoptem.

Intervenció 1

Fa mitja vida que visc a la ciutat, però sóc de poble. Estic contenta que hi hagi una taula així perquè dona aire fresc. Creec que és el moment que pensem som interdependents i mirem que tot el que arriba a la ciutat mirem d'on ve. Hi ha cooperatives de consum que la gent està consumint uns productes i hi ha aquesta corresponsabilització, la mirada hauria de ser més àmplia. És difícil pensar coses que pots fer des de tu, com jo começo la meva vida diària perquè tot allò que necessito per menjar, vestirme, com puc contribuir amb això. A vegades no se sap com fer-ho. La dicotomia urbà-rural a vegades no està tan marcada i des de la ciutat s'ha de corresponsabilitzar.