Ciutat oberta 2018. Música per a la convivència 2018/10/18/apunts/01

https://pad.femprocomuns.cat/ciutatobertamusica

Carlos Calderón farà la presentació de l'acte i agraeix al CCCB i al Palau Haré una presentación de cada uno de ellos. Alfred Brendel. la primera integral de Bethoven a ... con cantatas, las sonatas de Shchubert ha escrito muchos libros sobre musica, alguns traducidos al castellano, y se ha editado un libro de poemas Espejo Concavo y Duende Negro

(vídeos de presentació)

Alfred Brendel (vídeo) No he estat un nen prodigi, ni sóc d'Europa Oriental, els meus pares no eren músics, no tinc bona memoria, no sóc bo llegint...

Carlos Calderón Obres que ha escrit Senett, El Artesano, Juntos, y Construir y habitar, però també escriu ficció, novel·les, com 'An evening of Brahms'.

Richard Sennett (vídeo) Lo más obvio biográfico de mi, nunca quise ser sociólogo, tenía una carrera de músico, y pasé de ser un artista a ser un sociólogo, no se lo recomiendo a nadie.

Carlos Calderón ¿Qué tienen en común Sennet y Brendel? la Música La idea es hablar de la música: Mr. Sennett estudió celo. He hecho una reorganización de las ideas y lo hemos organizado en cuatro movimientos: 1. la música como experiencia personal, cómo uno va a parar al mundo de la música Quines traces deixa això, com va succeir, i com vos afecta als dos?

Sennett: Jo vaig créixer a una zona molt pobre de Chicago, i no hi havia molta gent que estudiés la música. Va ser el meu refugi de l'ambient en el què vivia, era una experiència horrible, Una monja em va donar l'oportunitat i em va ajudar a estudiar música, i això va ser el meu refugi d'una infantesa horrorosa. Així és com vaig començar a estar tant implicat en la música, per escapar, la música em permetia escapar-me de la meua infantesa

Brendel: Vaig estudiar a Julliard. Vaig tenir un accident i va acabar amb la meva carrera: el síndrome del túnel carpià. El cirurgià es va equivocar i em va canviar la vida.

Sennet: Tu volies ser pintor, no?

Brendel: Jo no volia ser res: volia ser independent Jo experimentava amb tot, fins que el meu professor de piano em va animar: hauries de fer un primer recital de piano i hauries de tocar per..., va ser un èxit, la meva mare va venir. Ma mare era molt escèptica en relació amb el meu talent. Però l'escriptura es va quedar a la meva ment i posteriorment vaig iniciar una segona vida en el camp de l'escriptura.

Sennett: Llavors tu sabies el què volies quan eres un adolescent?

Brandel: Jo sentia que hi havia un cert talent però mai vaig sentir cap mena d'impaciència, a més tenia un cert escepticisme i vaig pensar: a veure com calibrem aquest talent i què en resulta d'aquest talent. Durant els anys 50 hi havia persones que admirava i pensava m'agradaria tenir una posició similar, no tenia cap impaciència.

Sennett: Degut a les exigències tècniques de la música, hi ha com un retard, si haguessis començat als 18 anys a vegades arribem tard a un ofici, una professió, una praxi artística, i tens un sentiment adult del que és saber alguna cosa. En el cas de la meva adolescència, quan pots fer una cosa bé, quan ets precoç, és molt grandiós. La gent arriba a la poesia o a la pintura quan tenen 20 anys, i no tenen una formació grandiosa, nosaltres som un art poc habitual en aquest sentit. Jo estava habituat a trobar coses per mi mateix, perquè no compartia molts interessos amb els meus pares, ells m'estimaven, tinc bones dents gràcies a ells, eren bons pares. Ara bé, vaig haver d'enlairar-me molt aviat, molt precoç, perquè a casa em faltaven estímuls intel·lectuals.

Brendel: Jo, en canvi, vaig tenir una experiència molt diferent, i això està relacionat amb la cultura d'Amèrica dels anys 50 que va ser transformada pels refugiats. Era un acte molt comunitari. La gent parlava molt i també era una actitud bastant política, no per nosaltres però per molts altres artistes. Per mi va ser una experiència comunitària, molt diferent de la teva, que va ser molt solitària. Jo penso que també érem infants que estàvem una mica sols, no hi havia pares, d'alguna manera ens havien deixat. Hem tingut experiències molt diferents, entre els 6 i els 14 anys vaig conviure amb feixistes i nazis. Això va formar la meva ment, aquest va ser el tipus d'experiència comunitària que vaig tenir, volia sentir que hi havia espai al meu voltant i mai vaig estar en un festival i jo no vaig anar mai a cap festa. Tenia una desconfiança de tota mena de clans i tribus.

Calderón: Senyor Sennett, a 'Un vespre amb Brahms', diu que Alexandre, el protagonista, és un jove adolescent i la seva mare no vol que estudi el piano perquè el piano és un instrument asocial i per això ell va estudiar el violoncel, perquè és un instrument col·lectiu. Vostè és pianista i sociòleg i estem parlant d'una cosa comunitària, i voldria procedir al següent nivell, quan parlem de la música com a experiència de grup, com a mediació... la música de cambra és la forma més civilitzada de cooperar, va dir Adorno.

Brendel: Jo no confiaria en cap pianista, perquè són asocials i diuen: mira aquest pobre imbècil que ha de tocar amb un altres, això es totalment alienígena per a mi.

Calderón: Us posaré un vídeo, espero que el vídeo parli de què és una experiència de grup [es projecta vídeo amb un quartet tocant música de cambra]

Sennett: És molt increïble veure la la música de cambra, escoltar-se mútuament, és democràcia, durant els assajos inclús s'arriba a lluitar, els uns amb els altres, de bones maneres, amb bona educació. Quan els músics assagen, no necessàriament expliquen, hi ha moltes maneres d'assajar, verbals i físiques, i el que m'interessa ara en aquest moment de la vida (no quan vaig escriure aquesta novel·la, que no és gaire bona, la primera novel·la sempre revela més que les altres) és quines són les maneres en què les persones poden comunicar, que no són necessàriament maneres explícites de comunicar: aixecar una cella pot ser una manera de mantenir una conversa. Quan penso en la música de cambra o un assaig com un model, aquesta famosa cita de Adorno,

Brendel: Quan va dir Adorno això?

Sennett: Que la música és la manera més civilitzada que el ser humà té de comunicar Per mi la música és civilitzada perquè tracta de contextualitzar més que no una manera agressiva d'afirmar, aquest tipus de comunicació, això per mi és civilitzat.

Brendel jo vull dir que dins dels llibres de quartets, un dels millors és el primer violi, una obra literària preciosa és de la gent ... Alemanya... a vegades hi ha lluites sagnants i és molt difícil per la gent suportar això a llarg termini: així que no sempre és una manera de comunicar suau i indirecta, la gent s'ha entès mútuament, ho poden fer plegats.

Sennett El llenguatge corporal s'introdueix en els assajos, té la qualitat de no fer-ho tot explicit

Brendel Això permet introduir diverses idees, el violí en té una, la viola de gamba en té una altra, i al final junts han de decidir. A més de la música de cambra, hi ha grans organitzacions més enllà del quartet que persegueixen la idea de la col·laboració. Com a Gènova i no se qui a Polònia: era Silèsia, una zona que era Alemanya, després de la guerra va ser entregada a Polònia. Però la Comtessa de Moltke va romandre allí...

Sennett: A Marlboro, on jo he interpretat, vaig treballar amb algú a li agradava treballar amb músics joves, érem tiranitzats pels músics grans, hi ha una relació en la nostra experiència musical que té una ressonància enorme amb el quotidià. En els meus propis escrits, jo he utilitzat l’experiència musical com a model per les relacions comunitàries. Penso que sabem més sobre la societat que el que pensem que sabem, tu no ets sociòleg, gràcies a Déu, però penso que hi ha alguna cosa que està present com a ressonància --com a la música. Per exemple els organistes son solitaris, per no parlar d'alguns cantants, ui els cantants!

Brendel: Si hi hagués una explicació de per què jo vaig tocar el piano, jo pensava en convertir-lo en una orquestra, en un instrument cantable. Si el piano es queda només com a piano, no fas gaire cosa, tanta música per a piano té lligams directes amb el compositor, perquè gairebé tots els compositors per a piano han compost per música de cambra i altres també. Només Chopin va compondre només per a piano.

Calderón M'agradaria parlar de la música com a experiència social, no grupal, heu estat parlant sobre com s'experimenta la música des de dalt: quina és la relació de la música amb el poder? Amb un individu lliure del segle XXI, com a praxi d'art expressiu en la vida quotidiana, quina és la pràctica de l'art expressiu?

Brendel: Una orquestra ha d'estar dirigida des de dalt, no pot haver-hi una orquestra que discuteixi i debati. Van intentar-ho a la URSS amb Perceval, però si l'esperit del director es prou fort, està bé que l'orquestra rebi missatges si els solistes toquen com a un trio, és una qüestió diferent: pot ser que un dels membres del trio sigui dominant i els altres se sotmetin. Alguna vegada heu tocat amb músics o directors amb qui no t'entens? La meva experiència és amb els directors, la meva experiència ha sigut que els directors eren molt útils. Molt poques vagades he tingut problemes amb ells. Però hi ha hagut pocs directors amb els qui em vaig negar a tocar, no per raons personals sinó perquè no teníem suficients coses, musicalment parlant, en comú.

Sennett: jo penso en el famós concert de Nova York de Glen Gould i Leonard Bernstein Bernstein va sortir al principi del concert i va dir, és impossible, no estem d'acord amb res! la sonoritat era bona...

Brendel: Era massa tou, massa suau el que tocava Gould, era un gran excèntric, en una gira es va posar a dirigir i el director Zubin Mehta va dirigir el segon grup, i Gould ho va acceptar, fins i tot ho va trobar divertit.

Calderon: Vull que parleu sobre la idea de l'art que no és transcendental, l'art de la vida quotidiana: podem ser artistes a la vida quotidiana sense aquest geni, sense el que és transcendent?

Sennett: Es poden dir un parell de coses, la primera la diré a partir de la pròpia experiència de quan era petit, quan vaig veure la manera que tenen els infants d'implicar-se amb alguna cosa i fer una obra d'art, els infants molt pobres es col·loquen, des d'una edat molt precoç, en un entorn molt disciplinat per tocar i actuar. Ell va sentir una interpretació d'una persona que va interpretar Mahler, la primera simfonia, i va ser una de les mes grans impressions que he rebut, van assajar i estaven tant dedicats a tocar. Aquest mètode és una interacció única de música i sociologia, mai vista abans. Des d'un punt de vista social, les comunitats més pobres la vida de les persones és desorganitzada, intenten sobreviure en el dia a dia, moltes vegades durant molts períodes la família no menja prou, i això és molt desorganitzador. I la idea que un infant ha d'assajar 2 o 4 hores, li estàs fent un obsequi: l'obsequi de l'ordre. És l'obsequi de l'ordre a la vida de les persones. La reacció esnob va ser ‘els infants pobres no ho poden fer’, i s'equivocaven, és totalment erroni, no he cregut mai en la jerarquia d'un públic elevat i un públic no elevat, fins i tot en la música moderna. Odio la paraula accessible, està molt de moda quan es pensa amb el públic, a Gran Bretanya és que vols que el public general no tingui por, és una actitud tan condescendent en la manera de pensar la relació amb el públic... Mahler no és fàcil d'interpretar però es accessible? I jo sento que en moltes polítiques envers l'art tenen una actitud molt condescendent envers el públic, el gran públic i la gent, i la manera en que es relaciones amb els artistes. Volen sentir-te a tu, que facis art tu mateix, es erroni és una manera... aquest és el tipus de reflexions que tenia sobre aquest tema, tinc una gran convicció al respecte perquè la Gran Bretanya té en la seva política una actitud d'institutriu. Com si l'estat fos una institutriu, tot ha de ser fàcil, de classe mitjana, no et donarem res que no sigui accessible.

Calderón: Jo com a ciutadà veneçolà que sóc, he de dir que sistema és una gran idea, però ara està molt polititzada. A Veneçuela és un problema complex: (José Antonio) Abreu no va tenir cap problema, va ser recolzat per tots els governs. (Gustavo) Dudamel ara no pot anar a Veneçuela. Molts músics han abandonat Veneçuela i molts han estat assassinats.

Brendel: Com a pianista sempre he tingut la impressió que el músic no ha de tocar cap avall, sinó que el public ha de mirar cap amunt, cap a l'artista. No s'ha d'agafar el mínim comú denominador, com es fa actualment. S'ha d'encoratjar a fer un esforç per entendre el que està passant. Aixó s'anomena capitalisme, no? No parlarem d'això... tampoc del Brexit!

Sennett: A mi em va sorprendre molt, vaig anar a un concert teu en què vas tocar la sonata de Liszt que no es interpretada sovint a Nova York, i per la gent era molt difícil però els vas encoratjar.

Brendel: Sí, és una peça festiva ara...sempre son proves de resistència que artistes joves volen fer per demostrar que toquen bé.

Sennett: Quan vas començar tu senties la importància de la perfecció tècnica?

Brendel: No encara no en aquella època, perquè en la musica enregistrada ara esperem de la persona que està en el escenari que se'l pot enregistrar en directe, sense que hi hagi cap màcula.

Calderón: M'agradaria passar al 4rt moviment, i escoltarem a Alfred Brendel tocant una obra per a piano. La música com a disciplina, la seva relació amb altres disciplines, la música, l'art, la literatura, la poesia, què signifiquen per un sociòleg? i la ciutat, l'urbanisme, la ciutat, què signifiquen per un artista, un músic, un poeta?

(Vídeo de Brandel tocant)

Brendel: En aquella època tenia la meitat dels anys que tinc ara. Feia molts i molts anys que no escoltava aquesta gravació.

Calderón Com li dona forma la música a la poesia, Richard?

Sennett: Fins a un cert punt si, sento la sonoritat de les paraules i les frases i el ritme,els meus poemes no son prosòdics, els ritmes canvien constantment, perquè sinó és una qüestió molt diferent però te molt poc a veure la meva interpretació de la gran música. Tinc una versió molt més senzilla del que acabes de dir, sé que el que he assimilat de la música en la meva escriptura són els frasejos. D'alguna manera sóc molt més esquizofrènic que tu: jo sento la llargària del fraseig, com quan sentia la música. Però per a mi és la feina de fer, el que faig és molt prosaic, no és alt art encara que intento escriure bé, es una cosa senzilla, però sento curiositat pel que has dit, seria la música moderna la manera com fas un tempo, ha influït la teva poesia, en la regularitat potser?

Brendel: Si penso en els meus poemes, que m'han arribat per sorpresa, penso en una altra persona dins de mi, evidentment venen de mi però a vegades penso, d'on venen aquests poemes? i això és maco Així que l'esquizofrènia, probablement, és una característica que compartim: és molt valuós tenir dos personalitats dins d'un mateix.

Sennett: Una cosa que s'empre t'he volgut preguntar, Alfred, és que quan escoltes un jo diferent al tu actual, sents coses que has fet en vides anteriors, tens la sensació que vols refer coses que has fet abans, en vides anteriors?

Brendel Per un escriptor una vegada tens l'obra acabada ja no la pots revisar. Vaig publicar un volum el maig i després vaig trobar set errors. Els meus amics me'ls van indicar.

Sennett: Una obra escrita està relativament acabada quan està impresa, en canvi una interpretació no està mai acabada.

Brandel: Tens tota la raó, però quan penso en les actuacions de [], hi ha diferències, però el concepte és el mateix: és un concepte improvisat, i no ha perdut la seva immediatesa

Sennett: Però jo et pregunto, quan sents una obra que has interpretat fa molts anys com aquesta, hi ha alguna cosa en la interpretació que es mes fluida i que es pot refer amb el temps?

Brendel sí, però hi ha moments en que evidentment improviso, vull tocar d'una manera diferent a com ho vaig fer l'ultima vegada, i és una mica bogeria, hi ha d'haver límits, dins els quals tinguis un cert marge de llibertat. Trobar els límits és una de les tasques d'un intèrpret.

Sennett: És una cosa que veritablement trobo a faltar quan començo a tocar música, mira pots tornar-ho a fer quan toques música, ho trobava a faltar quan vaig començar a escriure, el fet que és un art relativament fixe, i l'has de lliurar, deixar-lo anar, deixar que tingui una vida pròpia. Jo no he pogut mai tornar a llegir un dels meus llibres.

Brendel Estic rient perquè m’has portat els meus volums traduïts, vaig eliminar dues frases i en la traducció he vist que hi havia uns versos que jo havia eliminat i que estan aquí! només estaven a la primera versió. No sé quanta gent desfruitarà un poema en alemany aquí a Catalunya, però... [Brandel llig poema en alemany] [Calderón el llegeix a continuació en castellà]

Brendel Pel que fa a la primera pregunta, la música les arts i la sociologia, què tenen a veure, li voldria preguntar a Sennett. Yuval Harari ha escrit Sapiens, un llibre que s'ha de llegir, comença dient que de fet homo sapiens no va tenir èxit, li vaig escriure, vam tenir un intercanvi de cartes, perquè es deixa tota la part artística

Sennett Em preguntes què significa tot això per un sociòleg? No estic segur de què vol dir, però durant molt temps, quan els sociòlegs miraven la praxi artística la miraven com un element simbòlic de l'economia, de les creences econòmiques, antropològiques, religioses... Fins fa uns 50 anys no s'implicaven amb els artistes, aleshores va començar a canviar gràcies al moviment pragmatista, que és un moviment filosòfic, més que sociològic. Aquestes persones van dir: No és mà d'obra, és una temptativa d'expressar alguna cosa i l'hem de mirar d'entendre; sociologia i art es van dividir, hi havia gent que tractaven la societat com un símptoma de l'art, jo diria que els sociòlegs han fet oïdes sordes: el que estava essent expressat no els interessava gaire.

Brendel Quina mala manera, en el millor dels casos alguns científics veuen en l'art una mena de luxe i no una necessitat.

Sennett Vaig escriure un llibre sobre artesania em va sorprendre que fins i tot els artesans utilitaris, que fan cassoles, sempre les decoraven! Des dels primers artefactes de la civilització es decoraven. Potser ens hauríem d'aturar... necessito una pausa.

Calderón: Parlem d'un últim tema: el futur Vaig anar a la teva web, Alfred, i hi deia ‘el futur’, després del concert amb la Filharmònica de Viena 2008 el senyor Brendel fa lectures publiques de poesia... aquest es el futur senyor Brendel I a la web del senyor Sennett hi ha una cosa molt interessant: espera que el seu futur llibre, basat en recerca etnogràfica amb quatre grups de Londres, donarà idees valuoses sobre com les ciutats es poden organitzar més bé. En el cas que es comprovi que les respostes son ambigües ell se sentiria còmode amb l'ambigüitat, no podem tenir aquesta imatge perquè qualsevol acte d'escriptura es incomplet, com ha estat aquesta conversa, aquest diàleg, no res queda establert per sempre més, com aquesta entrevista mateixa.