Accions

Ciutat oberta 2018. Diàlegs per pensar la diversitat 2018/10/20

De teixidora

Esdeveniment ¬ Biennal • Forma part de: Ciutat Oberta Biennal de pensament 2018

Calendar Noun project 1194.svg

Ciutat oberta 2018. Diàlegs per pensar la diversitat

Quan: 20-octubre-2018 · Hora: 18:00 - 21:00 · On: CCCB – Pati de les Dones · Carrer Montalegre, 5 Barcelona (mapa) · Llengua: Català i Castellà Organitza: Ajuntament de Barcelona

Hashtag:#ciutatoberta_Xarxes socials:Twitter logo initial.png @bcncultura



Xerrada dins de Ciutat Oberta Biennal de pensament 2018, una serie d'esdeveniments i xerrades, entre el 15 i el 21 d'octubre, a les places, als mercats i als barris, a les biblioteques i centres cívics de la ciutat de Barcelona per connectar el debat sobre el paper de les ciutats d’avui amb els grans reptes de la societat contemporània.


“… Es pot pensar la societat contemporània fora del mestissatge i de l’intercanvi cultural? Els fluxos de població són la pauta d’un món globalitzat on les identitats construeixen un mosaic que ajuda a l’enriquiment col·lectiu. Però també generen tensions i pors que a vegades es tradueixen en polítiques d’exclusió i, fins i tot, de tancament de fronteres. En un món on les identitats són múltiples i en transformació constant, on les migracions afecten milions de persones, pensar la convivència segueix sent una tasca fonamental. Álvaro Enrigue i Juan Pablo Villalobos (18 h), NoViolet Bulawayo i Gemma Parellada (19 h) i Sabri Louatah i Najat El Hatchmi (20 h) dialoguen al voltant de la diversitat.




Steel Fire.svg

Documentació

· apunts · diapos · Imatges · vídeo · àudio ·

Apunts i cròniques

Apunts presos a l'esdeveniment, cròniques, ressenyes i documents de conclusions.


Apunts

Apunts copiats al wiki:

https://pad.femprocomuns.cat/ciutatobertadiversitat

Álvaro Enrigue i Juan Pablo Villalobos


Álvaro Enrigue

Un dels escriptors més reconeguts internacionalment del panorama actual de la literatura mexicana. El 2013 va obtenir el premi Herralde amb Muerte súbita (Anagrama, 2013). Anteriorment havia publicat altres novel·les, com Vidas perpendiculares (Anagrama, 2008) o Decencia (Anagrama, 2011). També destaca Valiente clase media (Anagrama, 2013), una incursió en l’assaig. A finals del 2018 publica Ahora me rindo y eso es todo (Anagrama, 2018), una novel·la que s’ubica en la frontera entre Mèxic i els Estats Units i que construeix un mosaic de relats per reflexionar sobre com el passat penetra en el present.


Juan Pablo Villalobos

Escriptor, viu i treballa a Barcelona. Ha investigat temes tan diversos com l’ergonomia dels lavabos, els efectes secundaris dels fàrmacs contra la disfunció erèctil o l’excentricitat en la literatura llatinoamericana de la primera meitat del segle xx. Les seves novel·les han estat publicades per Anagrama i traduïdes a més d’una dotzena d’idiomes: Fiesta en la madriguera, Si viviéramos en un lugar normal, Te vendo un perro i No voy a pedirle a nadie que me crea, aquesta darrera guardonada amb el premi Herralde de Novel·la el 2016.


Juan Pablo Villalobos Vivo en Barcelona, nos han elegido a los dos para hablar de diversidad. Es un honor estar aquí con Álvaro, es mas joven que yo pero él empezó a publicar antes que yo, asi que le he estado leyendo.


Álvaro Enrigue Soy mexicano de Estados Unidos


Juan Pablo Villalobos En mi libro, Yo tuve un sueño, hago retrato de niños y niñas de Honduras, Guatemala, el Salvador. Álvaro, en el libro de Gerónimo, nos cuenta la historia de los apaches, los españoles y los gringos. Los apaches no tenían nada, ndeé se llamaban a si mismos, significa el pueblo, la gente. Este tema de "el otro" como enemigo es un tema de actualidad, estos días, esta caravana de inmigrantes que están intentando salir de su país, son tipificados como enemigos a los que hay que detener. Álvaro cuenta una historia del s.XIX pero puede aplicarse a estos días.


Álvaro Enrigue Esta gente que está viajando... es muy curioso, para poder convencer a la gente de que la migración, la renovación genética, lingüística, profesional, que permita, que no prohíban a la gente que va a pagar su seguridad social, con su trabajo, es raro que se no se considere que es bueno que la gente se mueva, es curiosísimo. En el caso de Estados Unidos no es una casualidad que esté en las noticias en primer plano como algo prioritario, que Trump aparezca a la tele, amenace con enviar a las tropas a la frontera cuando sabemos que esto nunca va a suceder, pero esto permite que... es tristísmo que lo que está en medio son estas vidas brutalizadas que aparecen en tu libro, lo que yo aprendí con estos niños migrantes es el contenido de la palabra dignidad, que si exploro me voy a poner a llorar, que frente al dolor que el país le esta esgrimiendo en el cuerpo, tiene que acabar pidiendo misericordia a un juez al otro lado.


Juan Pablo Villalobos Y en medio estamos nosotros con nuestra violencia cotidiana, lo mas terrible para mi fue darme cuenta de que estaba en el lado equivocado de la historia, era hombre y mexicano y una y otra vez los niños decían lo que mas miedo me daba era atravesar México, tenían miedo de la policía, del ejército, de los narcotraficantes, y si, hay algún elemento de solidaridad pero es un desastre. A estos niños les llamamos inmigrantes pero en realidad son refugiados, podría calificarse como una guerra, las condiciones de violencia en las calles podría superar a lo que sucede en Siria, algunos lugares en Honduras son mas violentos que lugares que consideramos que son de guerra. Una niña hondureña me dijo algo... 'no sé qué he hecho para haber conocido a gente tan mala, no sé si he tenido mala suerte', esta pregunta, ¿porqué a mi me toca sufrir?, resume la arbitrariedad de su realidad.


Álvaro Enrigue Igual hay que volver a hacernos preguntas básicas, cuando empezamos a escribir, de pronto me parece que como generación he sufrido una urgencia para hacer algo con mi trabajo, ya lancé ladrillos, pero qué hacer fuera de la militancia? hay una literización de los discursos literarios para señalar lo que hemos hecho mal, pensando en San Ignacio de Loyola, esto es lo que ha pasado y esto es lo que hemos hecho mal, con la gloria agregada de que la guerra apache es con la que todos los que estamos aquí tenemos que ver, la emprendió el imperio español, después la república mexicana y luego los americanos. Cuando dicen donde están los mayas, es racista porque siguen entando aquí, se usa incorrectamente pero es lo que hemos construido en nuestras narrativas, y mexicano, los mexicanos perdieron la guerra.

Durante la parte álgida de la extinción de la nación chiricahua, había una nación Apachería que tenia una frontera delimitada, tenia una definición de estado, tenia una lengua, una manera de hacer y de comer y fue exterminada, y los ejércitos colaboraron con prontitud, exactitud y certeza, estos dos países, la frontera más frontera es entre Estados Unidos y México, mientras que uno pasa de Cataluña a Francia y no se nota, entre Estados Unidos y México si. Para exterminar la ultima gente que aun no se había exterminado en América.


Juan Pablo Villalobos El uso político del western para explicar un exterminio, la imposición de la ley, de la Biblia, de la letra escrita, el western como maniqueísmo de buenos y malos, que los que ganan la guerra la van a contar y sacar beneficios haciendo películas.


Álvaro Enrigue A mi me importaba más que un western, un espagueti western, porque los western son puritanos, es complicado filmar los westerns, en cambio los espagueti western es mas fácil, hay un esfuerzo de generación artificial de este mundo, en esta cosa de opuestos, la situación argentina, de barbarie, hay una variedad, español e inglés tenemos esta sensación de que estaba lleno de gringos, Gerónimo no era jefe, Todos estos personajes eran, no habían crecido en México pero todos eran mexicanos el corazón, fue un fenómeno que lo pelearon tuvieron que aunque la población original fue exterminada y ese territorio no es tan gringo como pensamos y a lo mejor tampoco tan mexicano como pensamos.


Juan Pablo Villalobos En este evento respecto a la diversidad y la tolerancia en una ciudad como Barcelona, cosmopolita, creo que se espera que debatamos. Hay suposiciones son falsas como se ve también en el caso de la poblaciones migrantes y todos aquellos que tenemos a alguien que ha emigrado. Voy a contar una anécdota familiar, para los que no estén familiarizados, una de la hermanas de mi padre se caso con un pocho, es un mexicano nacido en Estados Unidos que habla español con mucho acento ingles, él era mecánico de aviación y le tocó ir a la guerra... es una historia que muestra como nos gusta lo de petrificar la cultura mexicana, nos gusta lo mexicano cuando está en el museo, no cuando es la vida cotidiana. Es una historia intima donde las suposiciones de nacionalismos son falsas porque todos hemos querido ser gringos.


Álvaro Enrigue No voy a responder a esa provocación. Pero mis hijos chapurrean, es un chapurrado no del todo higiénico, como el español de mis hijos, con un español muy contaminado por el inglés Es un español Pluriamericano a lo que mi madre catalana no se siente del todo halagada porque le hable con acento dominicano, me interesa mucho lo del viaje al revés .. En el lugar donde vivo, hubo un momento en que empezaron a llegar comunidades venezolanas que la gente pasaba de una lengua a otra sin darse cuenta, tenemos una naturalidad, en hablar lenguas , sin embargo hay una idea monolítica en el sentido de que la lengua tiene que estar identificada con la nación, y al que no le gusta que se chingue.

La idea de la no contaminación de las lenguas, se ha transmitido una especie de no contaminación genética, y eso nos regresa al caso de la caravana, como algo que reduce la calidad de vida de todos los estadounidenses y que por su inflexión les afecta.


Juan Pablo Villalobos Esta idea de la contaminación de la lengua, yo viví fuera de México y tuve una crisis de identidad lingüística muy fuerte. Hablo mal, ya no hablo como hablamos en México, aquí cuando hablo me dicen que hablo como mexicano. Mi vocabulario se ha contaminado, he ido adoptando palabras para comunicarme mas fácilmente. Pero hay una complejidad mas allá de la sintaxis, yo soy expatriado. Soy inmigrante y tengo que encontrar una voz propia.


Álvaro Enrigue En tu novela hay una continuidad con tus novelas anteriores, para ti es una forma de resistir lo de hablar español?


Juan Pablo Villalobos No es tanto resistir, sino mantener el español de México, intentar mantenerlo en los libros como gesto político. Mis estudiantes hablan mucho de la corrección política en Estados Unidos, y mis estudiantes sobre esto de quien tiene derecho a hablar de lo que han sufrido, quien ha sufrido más, a ese fenómeno algunos lo llaman las olimpiadas del sufrimiento. No haré chistes, pero en estos tiempo ser mexicano en Estados Unidos te pone al menos medalla de bronce.


Álvaro Enrigue Si veo escribir como mexicano un gesto de resistencia, sigo escribiendo en inglés habitualmente pero escribir en español es una cuestión de registro. No se si mi sintaxis inglesa va a permitir mi respirar igual que en español, escribir en español es un gesto de activismo, en un país que le teme a la traducción como un fenómeno de contaminación. El español es una lengua imperial. Cuando empecé a escribir en español solo se traducía a Carlos Fuertes y Juan Rulfo


Juan Pablo Villalobos Oscar zeta Acosta , el Búfalo Pardo, un escritor olvidado, escribió una novela sobre las primeras revueltas para defender a los pueblos hispanos. Escrita desde el sarcasmo. Con el pueblo como una marea de cucarachas. Es un fenómeno solo simbólico porque los inmigrares que llegan... los mexicanos no pueden pedir asilo político en Estados Unidos, no les es concebido y se quedan. El gesto de no permitir, de marcar una frontera es simbólico. la gente sigue llegando y se integra.


Álvaro Enrigue La ciudad pese a haber estado abrigada por sus políticas anti-inmigración, la gente llega a Nueva York y en 10 minutos tiene trabajo, se instalan, se casan, sus hijos van a Harvard.. Estamos en un período en que los estados se están obcecando, se están cerrando al periodo real en el que vivimos. vamos a dejar el mundo mucho peor a nuestros hijos, hay una violencia estatal, del estado federal, contra los inmigrantes tiene un régimen mas opositor que el de las ciudades. La gente en su capacidad de adaptación se han convertido en signos de apertura. A pesar de ser ciudades sometidas a una guerra simbólica. La ciudad de NY vive en guerra ideológica perpetua con el gobierno federal.


Intervencions del públic


Intervenció (no se sent)


Álvaro Enrigue No sé que esperar, me parece que la gente votó contra el régimen de dos partidos, me hace pensar que existe una energía en la gente, en el país, que se reconoce a si mismo como una fuerza que puede revocar el régimen, órdenes y sistemas. Hay muchas cosas que me entusiasman, otras que me incomodan pero el hecho de que la cámara de diputados tengan por primera vez más mujeres que hombres, es lo mas revolucionario, el cambio en este aspecto. Creo que el cambio es a nivel de discurso, sobre aquello que elegimos discutir. etc


Juan Pablo Villalobos Con el clima y el alma puesto en lo que acaba de describir Álvaro, esta teoría del péndulo, en buena medida el auge de Bolsonaro, contra el Partido de los Trabajadores que gobernó en el Brasil y que cometió unos errores difíciles de explicar, y esto junto al clasismo en la sociedad brasileña, ha mostrado la polarización en la ciudad. Lo grave es que hay un discurso muy aceptado, de que es lo mismo el PT que las ideas de Bolsonaro. Estamos eligiendo entre la corrupción del PT y la hegemonía de Bolsonaro. Pero el PT siempre respetó los fallos judiciales, con todos sus defectos, ha sido un partido democrático, y ha respetado la democracia. Bolsonaro y sus seguidores claramente se ha posicionado con ideas fascistas. Sin embargo la prensa se ha comportado de manera neutral. Los medios de comunicación no se manifiestan, también es muy grave la posición que han tomado los periódicos, el único medio de comunicación grande que se ha posicionado ha sido El País. Mucho me temo que no hay vuelta atrás, Bolsonaro lleva clara delantera. Lo que a nosotros nos preocupa el efecto que esto puede tener en el resto de las democracias de América latina. Esto no es algo que sucede del aire, esto empieza con el golpe de Estado en Honduras, lo que esta ocurriendo en Nicaragua, es consecuencia de la frágil estructura de la democracia latinoamericana a lo mejor no es tan frágil. A lo mejor veremos algo por allí, que se esta gestando. (risas!)



NoViolet Bulawayo i Gemma Parellada


NoViolet Bulawayo Escriptora zimbabuesa establerta als Estats Units. Va formar-se a la Universitat de Cornell, on va fer un màster d’escriptura creativa, i a la Universitat de Stanford, on actualment és professora del Departament d’anglès. La seva primera novel·la, Necesitamos nombres nuevos (Salamandra, 2018), va quedar finalista al Man Booker Prize del 2013, fet que la va convertir en la primera dona africana que figurava al llistat de seleccionats. La novel·la explica la infància d’un grup de nens de Zimbàbue en plena crisi política i econòmica i l’emigració de la protagonista als EUA, on s’haurà d’adaptar a una cultura radicalment diferent.


Gemma Parellada Periodista independent, és corresponsal a l’Àfrica de mitjans com El País, Ara.cat, El Mundo, El Periódico de Catalunya, Público, Catalunya Ràdio, CNN i HBO. El seu treball d’investigació i divulgació de la realitat social i política a diversos països africans ha estat reconegut amb el premi de periodisme solidari VIII Memorial Joan Gomis (2013), el premi DevReporter (2016) i el XIII Premi de Periodisme Miguel Gil Moreno a la seva trajectòria professional (2016).


Gemma Parellada Per a mi és un plaer i un honor tornar a aquesta ciutat on he nascut. Sobretot per parlar del què vol ser aquesta ciutat, com vol ser. Benvinguda Noviolet. Volem tocar avui varis temes, un dels centrals és el moviment, la migració, la identitat...i una parla tan personal com la que es veu a la teva novel·la. Debatrem sobre tots aquests temes i m'agradaria començar amb els noms, ens uneixen amb la identitat. Els noms són molts importants, ens donen la identitat. El teu nom no és el de naixement, perquè vas escollir aquest nom?


NoViolet Bulawayo Gràcies per ser aquí, també voldria dir hola als meus germans africans. Jo vinc d'un lloc on els noms són un determinant de la teva identitat. Hi havia una part de mi que estava insatisfeta amb el fet que hauria de viure tota la vida amb el nom que m'havien posat els meus pares i que jo no havia escollit. Vaig escollir NoViolet perquè era el nom de la meva mare, mai s'havia parlat de la meva mare. Era una presencia absent a la meva vida i aquesta va ser una manera de mantenir-la en vida i reivindicar-la,


Gemma Parellada Els noms son un tema recorrent en la teva novel·la, "We need new names", a què et refereixes amb això, aquesta frase es pot interpretar de moltes maneres.


NoViolet Bulawayo Vaig escriure-ho en un moment en què sentia que necessitàvem noves maneres de ser, d'estar en el món, més enllà de les fronteres nacionals, sentia que el mateix passava als EEUU, és una crida del plantejament del renéixer.


Gemma Parellada Renovació, canvi son conceptes que estan molt presents en el teu llibre. En breu resum, la que la Noviolet fa és que posa el lector amb un grupet de nens, el principal personatge és la Darling, una noia de 10 anys, pots veure la seva manera de veure el món, viu en un barri, en un context difícil. El lector viatja amb Darling a través de les complexitats de la vida des d'una òptica molt fresca i molt dramàtica, molt directa, molt infantil en el bon sentit de la paraula. Tenim totes aquestes complexitats en el llibre, i les complexitats de Zimbàbue, tu també hi fas referencia a això. El títol també aplica a que el el president del teu país hagi estat 37 anys al poder?


NoViolet Bulawayo És pràcticament impossible llegir o escriure aquest llibre sense adoptar una posició política, tot el que fem a la vida es polític. La Darling, ella viu en un barri perifèric. Un barri que va a ser destruït per la policia per haver fet oposició. El fet que els nens no estiguin escolaritzats també es una qüestió política, el fet que sempre passin gana. En el llibre els nens van del barri pobre al barri del rics per buscar menjar. És clar que es polític! És un llibre que no podria ser no polític.


Gemma Parellada És com volar en un helicòpter a baixa alçada, tenim aquest retrat, Tenim una radiografia de Zimbàbue , i després es veritat que el principal personatge va a migrar. Milions de persones de Zimbàbue van marxar a Sudàfrica, tu també, aquest és un altre tema nuclear del teu llibre, què representa per a tu l'experiència migratòria? tens la sensació de pertànyer a dues terres?


NoViolet Bulawayo Depèn de com estigui de contenta en cada moment amb EUA, si m'enfado amb Donald Trump dic que només en tinc un de país. Avui la meva definició de casa es difícil. Durant els primers anys als estats units no vaig tenir sentit de pertinència. no deia res a classe, estava sempre callada, perquè estava vivint una situació molt dura. L'idioma era una condició. Sempre tenia por. Sempre tenia el problema d'una barrera lingüística, em va mantenir un any aïllada del país, casa era Zimbàbue. Amb el temps aquestes coses es van dissipant i em vaig sentit més còmoda.

A l'altra cara de la moneda, quan vaig tornar a casa per primera vegada em vaig adonar que el meu país havia evolucionat sense mi. Jo havia canviat, no era la filla que el meu pare va educar. No era aquela dona. Sense la mateixa òptica zimbabuesa discutia amb el meu pare des d'una òptica molt americana, aquest es el preu de la immigració. Ara estic en un procès de negociació de tots els indrets, de totes les meves etapes. Els EEUU son un país complexe, es allà on m'he fet adulta, on vaig poder educar-me a la universitat. Sempre recordaré els estats units com l'espai on em vaig posar a escriure. Els nostres pares ens eduquen per fugir de les professions sensibles. A Zimbàbue no et fomenten el gust per la escriptura per tant no sé si allà m'hauria posat a escriure.


Gemma Parellada Abans parlaves de com fer-te escriptora tenint en compte que mai vas ser una gran lectora, d'on surt la teva escriptura?


NoViolet Bulawayo A vegades tendim a oblidar-nos dels orígens, a mi em van educar dones, perquè eren les que estaven a casa i aquestes dones eren rondallaires. No tenien televisió. Ens explicàvem tot, al voltant del foc. Va ser una mica desgraciat en la seva cultura el meu pare, tenia mes nenes que nens, i ens entretenia explicant-nos histories. Explicar histories ha format part de la meva infància. Amb el temps me'n vaig adonar que els meus pares, la meva família, em van educar per explicar histories. Per entendre els elements nuclears del llenguatge, el diàleg, com presentar una historia, com a nena no tenia temps per llegir llibres, perquè tenia una vida molt activa a Zimbàbue. Vaig créixer en una època en què la infantesa era molt diferent. Llegies, et tancaves i gaudies de la lectura. En els Estats Units, amb aquest aïllament que us he explicat, jo llegia molt. Vaig descobrir escriptors com Díaz, que em deien que jo podia explicar una historia en anglès. Llegia també en anglès i obria la meva perspectiva.


Gemma Parellada Abans has dit que et van ensenyar de petita a entendre el llenguatge, perquè no ens ensenyen a entendre aquests codis. Perquè no ens ensenyen a entendre el llenguatge. Perquè la societat no ensenya la apertura a la diferència? Se suposa que els EEUU és una societat molt diversa, hi ha gent de tot arreu del món.


NoViolet Bulawayo Crec que els humans estem molt confosos, no hi ha histories d'horror d'animals, aquesta falta d'acceptació, perquè veiem les diferencies, que poden tenir a veure amb el color de la pell, amb moltes coses que al final es demostra que són el fracàs d'aquesta societat. Tot i això, crec que hi ha persones molt compromeses, activistes que lluiten i que són una oportunitat.


Gemma Parellada Això es una realitat als EEUU, a Sud-àfrica, al Dorado, hi ha migrants de tot arreu del continent. Et segueix generant sentiment de por?


NoViolet Bulawayo La por de l'altre és un efecte del racisme. Jo veig per exemple al public, i penso, què vol dir que pugui haver identificació dels altres, de les seves desigualtats. Estem en una etapa de lluita pels recursos naturals, hi ha desigualtats i mentrestant anirà creixent el racisme, pels recursos reals o recursos percebuts, com la idea que "aquest país és nostre". Tot això no és rellevant, no hauria de anar més enllà de la humanitat profunda, no ens hauria de preocupar.


Gemma Parellada Quines son les coses que mes et fa mal quan en els EEUU no t'accepten com a ciutadana del país?


NoViolet Bulawayo Hi ha un element urgent, el racisme. Ara és molt habitual que es dispari als negres, Perquè s'han confós. Simplement una detenció que acaba en morts. A Zimbàbue no tinc aquesta por de la policia, màxim et demanarà un suborn.


Gemma Parellada Hi ha un moment en el llibre en què Darling i els seus amics fugen, la Darling diu no puc fugir, si corro la policia em fotrà un tret, només per ser negra


NoViolet Bulawayo És un tema que els lectors americans no acaben d'entendre. Lamentablement estem parlant del silenci, jo crec que és molt important posar paraula allà on hi ha silenci.


Gemma Parellada El silenci ha estat una de les principals mantes a sota de la qual s'ha posat tot la ronya, hi ha un govern nou, han canviat les coses?


NoViolet Bulawayo No, les coses no han canviat. Mentre estem aquí, allà a Zimbàbue hi ha una crisis que es realment terrorífica. Tenim el mateix problema que la gent, els polítics no fan res. Malgrat no estigui aquí Mugabe, abans parlava amb germanes de Zimbàbue i dèiem uau, aquell dia que ens vam llevar i vam veure que era un moment que podia canvia el règim, ara ja no ens en recordem, ara som al carrer per trobar menjar. Jo crec que no ens havíem plantejat el dia que canviaríem de president. L'alegria de la gent, per motius diferents. L'altre dia vaig haver d'esperar més de 2 hores 47 minuts per posar gasolina al cotxe i vaig veure que no tenia dret a queixar-me A la primera crisi jo no hi era perquè estava escrivint. I vaig sentir que la gent està lluitant per recursos bàsics. No ha canviat res. Em vaig sentir d'un manera molt extranya.


Gemma Parellada La historia sempre torna, i és estrany, quan va passar lo de Mugabe jo hi era i semblava que les coses canviarien, però la historia torna, una percentatge important de la població ja ha migrat, quina es la teva esperança com a zimbauesa.


NoViolet Bulawayo Jo crec que l'esperança és molt humana. Tinc família a Zimbàbue i no tinc mes opció que ser optimista. Encara que sembli que falta molt....jo crec que hi ha petites coses que van canviant. Hem tingut un procés electoral probablement fraudulent. Però la gent va sortir a votar pel canvi , té l'energia de voler canviar les coses. No se què passarà a les properes eleccions.


Gemma Parellada Al llibre, veiem aquell barri, esperançat que vota pel canvi, pel partit de l'oposició i acaba fatal, un dels líders acaba assassinat, crec que és l'escena més potent, al 2008, no hi eres però ho descrius molt bé i avui es com si haguéssim tornat a estar al 2008. La Darling segueix plantejant qüestions com la religió i Déu, diu no funciona no se perquè seguim perdent el temps amb ell. La religió és molt important en el teu país, com ho veus?


NoViolet Bulawayo Ara us diria que el paper de la religió és que els capellans siguin cada vegada més rics, és vergonyós. És un negoci. Jo no sóc religiosa però m'interessa molt la qüestió de la religió. Els personatges del llibre, la Darling és molt religiosa. Té confiança en Déu. Ella resa i creix en un entorn en el qual la religió és part del problema. El pastor és un abusador, i ella fins i tot l’ha d’acabar abraçant. Jo no tinc una visió positiva de la religió, desgraciadament, se m'ha criticat molt per això.


Gemma Parellada Els lectors, a Zimbàbue, com han reaccionat?


NoViolet Bulawayo És un llibre molt realista, molt recent. Jo m'actualitzava, vivia una època històrica en què la gent del meu poble lluitava a diari amb aquestes coses que jo descrivia. Es van sentir identificats. Jo vaig denunciar la corrupció. Molta gent pensa que no tinc dret a parlar del meu país per no viure allà. Molta gent creu que pel fet d'haver marxat no puc opinar, cosa totalment absurda jo sóc 100% Zimbabuesa.


Gemma Parellada Pel què fa a la nova generació d'escriptors africans, què en penses, perquè molt del que veiem són africans que viuen la diàspora, i el tema de les novelles, moltes tenen a veure amb l'experiència migratòria, el viatge...


NoViolet Bulawayo Jo crec que hi ha més escriptors al país que expatriats, no vull silenciar els meus col·legues. Però molts parlen d'altres aspectes. Els escriptors africans joves són brillants, Hi ha una enorme producció literària al continent Africà. Em sembla fatal aquesta etiqueta de joves escriptors africans perquè hi ha molts autors que no són joves, però són bons. Com podem garantir que el lector llegeixi tothom i vagi més enllà de les etiquetes. Jo us convido a llegir de tot.


Gemma Parellada Per acabar, una última pregunta, perquè escrius en anglès i no en el teu idioma?


NoViolet Bulawayo Perquè? És una pregunta....també escric en la meva llengua. Escric en la llengua en què em van educar, un anglès molt Zimbabuès . No puc escriure en un anglès pur. L'he de barrejar, adaptar. Els lectors saben que estic parlant, escrivint en angles i en la meva llengua. No estic orgullosa de no haver escrit en el meu idioma, algun dia ho faré.


Intervencions el públic


Pregunta: Jo vaig tenir l’experiència de viure en tres llocs, al cap i a la fi tots som humans... com deia David Bowie, Tots hem de començar a pensar en el ordre polític.... El tema de les fronteres, i de l'experiència colonial..no n'has fet cap referencia i no en parles al teu llibre?


NoViolet Bulawayo Gràcies, no puc parlar de tot. Potser les fronteres son el resultat de la violència colonial. Quan l'Àfrica estava discutint la qüestió del passaport Africà...aquesta idea m'animava. La idea de mobilitat. Traspassar fronteres.


Sabri Louatah i Najat El Hatchmi


Sabri Louatah Escriptor francès que s’ha donat a conèixer internacionalment amb la saga Los salvajes, un thriller social i polític sobre la França actual. La novel·la planteja un present en el qual un àrab és el president de República Francesa. Amb aquest punt de partida, Louatah reflexiona sobre què significa ser francès a través de la diversitat cultural i les migracions. El primer volum, Los salvajes 1. La boda francesa (Random House, 2018), va guanyar el Prix du Premier roman français (2012).


Najat El Hatchmi Escriptora, llicenciada en filologia àrab per la Universitat de Barcelona. Va debutar al món editorial amb Jo també sóc catalana (Edicions 62, 2004), text autobiogràfic sobre la seva identitat i el sentiment de pertinença a un nou país. El 2008 va guanyar el premi Ramon Llull amb la novel·la L’últim patriarca (Edicions 62, 2008), primer llibre d’una trilogia familiar marcada per un fort contingut autobiogràfic on recrea les experiències fruit de la convivència entre diferents cultures. El segon llibre de la trilogia és La filla estrangera (Edicions 62, 2015) i el darrer, Mare de llet i mel (Edicions 62, 2018). A més, ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació, va presentar un informatiu setmanal en llengua amazic a l’antiga emissora Catalunya Cultura i actualment és columnista a El Periódico de Catalunya.


Najat El Hatchmi Benvinguts, nosaltres parlarem dels nostres llibres. La novel·la de Sabri, Los Salvajes, és un història trepidant, aquest thriller està dins d'aquesta taula de diversitat, ho està perquè els teus personatges provenen d'un món que és impossible, d'una diversitat que des de fora seria anomenada àrabs per la majoria de francesos, aquí els diríem marroquins, musulmans, moros, que és una altra paraula, però es una manera d'anomenar algú d'una manera més amplia.


Sabri Louatah El meu llibre no va sobre la diversitat.


Najat El Hatchmi Jo vaig parlar amb ell per primer cop ahir, i em va dir que no parla ni una paraula en àrab. Per a mi l'interessant de la teva novel·la no és mostrar la diferencia entre un personatge d'origen cabilenc... l'interessant és la importància de la procedència d'aquests personatges, és com un fresc, tenen maneres molt diverses de veure la vida, d'encarar problemes que els afecten directament.


Sabri Louatah Has dit molt bé que el meu llibre és un fresc, parla o explica una contrahistoria de la societat francesa. És efectivament un fresc i ara em conviden a tot arreu per parlar de la diversitat si, perquè els personatges son àrabs....per a mi la paraula diversitat, el concepte és molt delicat. Complexe.


Najat El Hatchmi No vull fer un anàlisi simplista de la diversitat.


Sabri Louatah Jo crec que a la gent l'interessa la novel·la com a els joves els interessen els videojocs. Quan hi ha un estudiant d'institut veient una serie i s'hi enganxa, això m'agrada. La diversitat què es? La persona que ha parlat abans, que explicava que és de Zimbàbue, és interessant però és relatiu l'interès que hi sento. La gent explica la seva diferencia, la seva procedència...però per mi la diversitat és una col·lecció d’històries, de moments, de situacions vitals. Jo crec que això és el que realment ens inspira, quan la gent critica els altres. El nostre cervell s'activa molt més quan sentim algú que critica un altre, des del meu punt de vista, la diversitat, va en contra de la naturalesa de la novel·la.


Najat El Hatchmi En aquest punt no estem d'acord, perquè la lectura és del lector. Has de deixar que el lector faci la lectura que vulgui. Quan llegia Els Salvatges tenia la sensació d'estar llegint sobre un futur que jo encara no he conegut. En els llibres del Sabri no hi ha un element transitori de viatge. El fet del canvi, de la migració, marca un abans i un després en la historia dels personatges. El Sabri seria com el meu fill, que ja és, pels que tenim origen marroquí a Catalunya som una generació anterior a la que surt a la novel·la. Per mi és molt interessant veure, conèixer la historia que explica. Tracta temes molt polítics.


Sabri Louatah Els personatges de la meva novel·la són molt complexos, quan podem posar en context àrabs dolents. Hi ha una serie d’històries que no surten mai a les novel·les. El fet d'explicar una historia amb el seu context complet, no té res a veure amb la feina de l’escriptor.... Si la literatura es posa com a objectiu fer visible gent que no està visible a la societat, és la fi de la literatura


Najat El Hatchmi El primer impuls a l'hora d'escriure una novel·la no ve donat pel fet de voler donar a conèixer una realitat o a fer entendre alguna cosa a qui no l'entén. El primer impuls és la meva necessitat de digerir a través de l’escriptura una realitat que jo no he pogut entendre o que m’és difícil d'afrontar. Si no et pots veure reflectit no podràs fer el procés d'autoidentificació. Potser, per a certes generacions això no es un problema.


Sabri Louatah Som la mateixa generació


Najat El Hatchmi No, jo vaig néixer al Marroc


Sabri Louatah Ah, ja ho entenc, jo sóc tercera generació, si anem comptant generacions arribarem a la quarta, la quinta, la sexta, una vegada... No m'agrada quan les novel·les són molestes. El que m'agrada de "L'últim patriarca"és que no et fa viure el seu punt de vista.


Najat El Hatchmi A la teva novel·la hi ha el punt de vista de la filla


Sabri Louatah Però és ella qui ho explica,... això passa en els festivals que s'explica que...


Najat El Hatchmi Estàs caricaturitzant el que intentava dir, estic d'acord que hem d'encarar-nos contra la orientalització, l’exotització, el voler-nos convertir en matèria objecte d'estudi. Crec que els contextos no són els mateixos per a tots els escriptors.


Sabri Louatah Estic una mica trist, jo crec que és una novel·la interessant i a mi em cabreja que els periodistes m'entrevistin per ser d'origen àrab, no per la novel·la o perquè sigui bona. A Espanya no hi ha aquesta visió racista. No volen interessar-se únicament per això. El meu llibre ha agradat a la gent d'esquerres, la gent de dretes ni se'l mira, Jo no parlo ni una mica d'àrab, no és la meva cultura, no sóc ni musulmà, per això es una bogeria que la gent em relacioni amb aquesta cultura.


Najat El Hatchmi Parla'ns sobre el procés d'escriure una novel·la i després haver de passar-la a un guio de sèrie de televisió


Sabri Louatah Vaig crear un conjunt de novel·les que han sigut populars i les he adaptat per fer sèries de televisió. Sóc molt critic amb el centralisme francès, que tot ho fan des de París, amb la seva història amb coses bones...i coses no tant, vaig anar a viure als Estats Units, per no haver de viure tot això, aquest centralisme francès. Jo em vaig plantejar que tenia d'afrontar un problema de poca representació a la tele de representacions ètniques. I jo vaig assumir l’adaptació de les meves novel·les amb la intenció, l’obsessió de complir aquesta missió. A la meva novel·la hi surt un president algerí, és escollit president de França, es tracta de posar els àrabs en papers no habituals i fer-los visibles. Fer una sèrie, era un gest polític. Gràcies a una sèrie es va acabar elegint a Barack Obama. Res ha canviat, però amb la sèrie podia contribuir a complementar aquesta lectura. Veig que cal migrar del text a la televisió si es vol tenir un impacte i una repercussió. He hagut de treballar amb guionistes i per això he tirat a terra la tirania de l'autor únic.


Najat El Hatchmi Quines son les dificultats de passar la novel·la a una sèrie?


Sabri Louatah No m'agrada treballar amb altres i és el que s'ha de fer quan fas un guió, has de treballar amb el guionista.


Najat El Hatchmi Hi ha un personatge, molt integrat, que sembla l'Obama...


Sabri Louatah Veus? No ha d'estar integrat perquè nasqués a França


Najat El Hatchmi Bé, és una paraula complexa. Aquest personatge té un eslògan, "el futur es avui", aquesta setmana ha sortit un llibre de l'Aznar que es diu igual!


Sabri Louatah És com una humiliació això de la diversitat. A mi em sembla una humiliació això de que et donin la paraula per ser àrab.


Najat El Hatchmi La conseqüència de la meva experiència lectora em va portar a escriure, no pensava que fes res diferent al que havien fet les persones que havien escrit abans que jo, i el que explicava és el que feien els personatges, els conflictes universals que hi ha a l'escriptura. Jo necessito explicar el procés migratori, que viscut d'arrop, és molt impactant, dues de les taules que hem tingut aquí han girat sobre això, ara més que mai, i és pertinent de parlar-ne. I també l'escriptura, no sé si tu has tingut necessitat de fer arqueologia, cerca en el teu passat familiar, recuperar l'origen, i l'escriptura t'ha estat important?


Sabri Louatah Per a tu l'escriptura és un procés d'elucidació?


Najat El Hatchmi És recuperar un món perdut


Sabri Louatah La infantesa?


Najat El Hatchmi D'una casa petita del món rural rifeny


Sabri Louatah I quan el recuperaves no tenies la sensació de trair-lo? No creus que traïm els nostres records i que fem un efecte clixé?


Najat El Hatchmi Quan fas teràpia és bo explicar els somnis


Sabri Louatah El psicòlegs dolents són els que interpreten els somnis, no et sembla?


Najat El Hatchmi Jo volia tornar al tema de recuperar el passat, quan no el coneixes...


Sabri Louatah Mentim sobre el passat, els orígens són una mentida. Són falsos, reconstruïts. No crec en això d'evocar el passat pur. Res més evident, tu i jo som àrabs i mira que diferents que som.


Najat El Hatchmi Som escriptors podem fabular s'obre l'origen, recuperar allò, es licit, el material d'infantesa dels escriptors es molt útil.


Sabri Louatah Aleshores és un psicoanàlisi per tu l'escriptura? Per a mi la novel·la és donar poder a la imaginació, donar camp a les imatges, les històries.


Najat El Hatchmi Estàs reinterpretant el que jo dic per fer que he dit una altra cosa, jo he fet teràpia, no em cal fer-la, indagar en la memòria col·lectiva en processos migratoris, és un problema que tenim els fills, no tenir cap informació sobre què és i què deixa de ser l'origen, haver-te'l d'inventar de zero perquè els pares no te l'han transmès. L'escriptura, en l'ultima novel·la meva, "Mare de llet i mel", el fet d'intentar entendre la història d'aquesta mare m'ha permès reconstruir tota la realitat en què ella va viure en tant que dona. L'escriptura m'ha ajudat a entendre'm, a tu no?


Sabri Louatah No, a mi no m'agrada la literatura com un mecanisme per buscar els nostres orígens, els orígens són falsos.


Najat El Hatchmi Ja sé que no l'entens com jo, però ens podries explicar com l'entens tu, la literatura?


Sabri Louatah És cert que sóc una mica intolerant. Que em costa llegir certs llibres on hi ha un personatge principal que s'assembla a l'autor A mi no m'agrada la masturbació literària on el escriptor es converteix en el personatge. Per a mi la literatura ha de ser violenta, irracional, no és cultura. No m'agrada allò de fer un forma literària, m'agrada més la idea de la violència...utilitzar el llenguatge per estar a la altura de la violència que vivim. No m'agrada escriure contes. o històries on tot acaba bé.

Per a mi la literatura serveix per explicar coses besties, per explicar el caos del món. M'agrada el thriller polític. He viscut en una societat fracturada que no assumeix la seva ruptura. On mai miren la realitat de cara. Hi ha una psicosis col·lectiva a França. Des que els algerins van començar a arribar a França vam viure ruptures que han creat un odi increïble entre grups, races... Houellebecq ho explica.

El que m'agrada, és utilitzar el llenguatge per escriure coses horroroses perquè estem rodejats de tenebres, hi ha escriptors que volen explicar histories boniques que acaben bé.

Un percentatge enorme de la població no és veu representada , (Philip Roth?) és un autor que parla d'això, de les lluites de poder. M'agraden els temes provocadors, urgents. Jo he trobat també aquesta falla sísmica...i estic treballant en això. En parlar i escriure, fer visibles aquestes coses.


Intervencions del públic


Em semblen interessants tant l’enfoc de Najat El Hatchmi com el de Sabri Louatah perquè precisament això es la diversitat, la confrontació. Què entens doncs que ha de fer l'escriptor, fer de testimoni o explorar?


Sabri Louatah No he entès res....El meu escriptor preferit sud-africà...diu tots som secretaris de la veritat, no som testimonis. No es tracta d'això. Som animals socials, els orangutans són solitaris. Sovint la literatura testimonial em posa nerviós, nega les relacions humanes i la seva complexitat. La diversitat no és el tema, ni parlar d'això...es tracta de la multiracialitat complexa clar, però hem d'anar al nucli de la qüestió, encara que molesti.


Pregunta del públic Estic molt d'acord amb el que ha dit Sabri, i els dos punts de vista justament han mostrat la diversitat, tots som immigrants, buscar els orígens o tenir-los o no, tenim la historia al nostre abast. Elevar a debat aquest tema per una banda està molt bé, de l'altra ho fa com aliè, que toca a cadascú el que ens toca viure. El debat està bé...però el que ens hem de preguntar és el que va més enllat del debat, les accions.


Najat El Hatchmi Us recomano que llegiu la novel·la de Sabri Louatah des del punt de vista que més us convingui.

-




el taller Noun 21753 cc.svg

Col·labora completant o afegint la documentació que falta.

Teixidora Rĕzboiul saŭ stativele 1898 PD.svg

Hi ha: > apunts o cròniques

No s'ha incorporat documentació de:

  • Presentacions o material projectat
  • Imatges
  • Vídeo
  • Àudio


Fotografia: Jae 2009 CC-by-sa 2.0 Wikimedia Commons. Cusco, Perú

Teixim una xarxa de connexions partint d'aquest esdeveniment: extraiem i etiquetem continguts de la documentació generada per explorar relacions amb altres esdeveniments, identificar narratives, elements pel debat i generar cartografia dels actors implicats.

Fotografia: Jae 2009 CC-by-sa 2.0 Wikimedia Commons. Cusco, Perú
Steel Fire.svg

Continguts relacionats

Informació estructurada de l'esdeveniment que permet connectar-lo amb altres continguts a Teixidora.

Paraules clau: ciutat diversa, México, migració, Estats Units, refugiats, guerra, narrativa, frontera, lenguas, colonització, extermini, diversitat, tolerància, cosmopolita, ciutat, la caravana, comunicació, sintaxis, novel·la, mitjans de comunicació, diaris, literatura, multiracialitat, televisió, Marroc, Zimbàbue, Àfrica, àrabs, musulmans, França

Paraules més freqüents: pablo, gent, fet, fer, historia, crec, tenia, tema, perque, llibre, gente, explicar, coses, español, zimbàbue, veure, juan, escriptors, viure, vida

Intervinents: Álvaro Enrigue, Juan Pablo Villalobos, NoViolet Bulawayo, Gemma Parellada, Sabri Louatah i Najat El Hatchmi

Persones mencionades: San Ignacio de Loyola, Carlos Fuertes, Juan Rulfo, Oscar zeta Acosta, Donald Trump, Junot Díaz, Barack Obama, Michel Houellebecq

Projectes mencionats:

Organitzacions mencionades:

Llibres i publicacions citades:

Los Salvajes, Sabri Louatah L’últim patriarca, Najat El Hatchmi Mare de llet i mel, Najat El Hatchmi Necesitamos nombres nuevos, NoViolet Bulawayo Yo tuve un sueño, Juan Pablo Villalobos Ahora me rindo y eso es todo, Álvaro Enrigue


Fotografia: Jae 2009 CC-by-sa 2.0 Wikimedia Commons. Cusco, Perú
Steel Fire.svg

Resultats

Resultats extrets del que s'ha tractat a l'esdeveniment.

Riscos / debilitats / mancances


Oportunitats / fortaleses

Propostes

S'hi ha dit

Coses significatives que s'han dit.


  • Aquest tema de "l'altre" com a enemic és un tema d'actualitat, aquests dies, aquesta caravana d'immigrants que estan intentant sortir del seu país, són tipificats com a enemics als quals cal aturar. (Juan Pablo Villalobos),
  •   El gest de no permetre l'entrada, de marcar una frontera és simbòlic, la gent segueix arribant i s'integra. (Juan Pablo Villalobos),
  • Estem en un període en què els estats s'estan obcecant, no s’obren al període real en el qual vivim (Álvaro Enrigue),
  • Això no és una cosa que arriba de l'aire, això comença amb el cop d'Estat a Hondures, el que està passant a Nicaragua, és conseqüència de la fràgil estructura de la democràcia llatinoamericana, que potser no és tan fràgil. (Juan Pablo Villalobos),
  • Vaig descobrir escriptors com Díaz, que em deien que jo podia explicar una historia en anglès. (NoViolet Bulawayo),
  • Lamentablement estem parlant del silenci, jo crec que és molt important posar paraula allà on hi ha silenci. (NoViolet Bulawayo),
  • Des del meu punt de vista, la diversitat, va en contra de la naturalesa de la novel·la.    (Sabri Louatah) ,
  • Si la literatura es posa com a objectiu fer visible gent que no està visible a la societat, és la fi de la literatura. (Sabri Louatah) ,
  • Cal migrar del text a la televisió si es vol tenir un impacte i una repercussió. (Sabri Louatah)



Preguntes obertes

Preguntes que queden obertes.


  • Els estats s'estan adaptant a les necessitats del període en què vivim?,
  • Com se  soluciona la tensió entre contaminació de la llengua i idea monolítica en la relació entre llengua i nació?,
  • Com podem garantir que el lector llegeixi tothom i vagi més enllà de les etiquetes.,
  • Elevar la diversitat a debat, ho fa aliè? Què és el que ens hem de preguntar?


el taller Noun 21753 cc.svg

Col·labora estructurant els resultats a partir de la documentació existent

Teixidora Rĕzboiul saŭ stativele 1898 PD.svg

A més dels resultats mostrats en aquesta pàgina, Teixidora permet mostrar de forma estructurada els següents resultats:

  • Conclusions
  • Acords
  • Tasques a fer
  • Temes pendents
  • Alternatives

Si creus que d'aquesta sessió se'n poden extreure alguns d'aquests resultats edita la pàgina i posa-ho a les caselles previstes a la secció "resultats".


Steel Fire.svg

Mapa

Localització: CCCB – Pati de les Dones · Carrer Montalegre, 5 Barcelona

Loading map...








Teixidora Rĕzboiul saŭ stativele 1898 PD.svg

el taller Noun 21753 cc.svg

Noun project - plus round.svg Afegir a teixidora esdeveniments similars a aquest

(es copiaran els continguts principals però no el títol ni el buidat)

Afegir esdeveniment que sigui... Noun project - plus round.svg amb mateixos organitzadors i lloc Noun project - plus round.svg al mateix lloc


Rss Shiny Icon.svg sindicació Atom d'aquesta pàgina