TeixiReptes: 
Ciutat oberta 2018. Construir i habitar 2018/10/19/apunts/01
De teixidora
https://pad.femprocomuns.cat/ciutatobertahabitar
Intervencions de les ponents
Carles Muro
Vaig conéixer Richard a través dels seus llibres: vaig llegir "Flesh and Stone: The Body and the City in Western Civilization"
Vaig tindre molta sort per conéixer-lo al Harvard School of Design.
Ha escrit l'últim llibre, encara no publicat per Anagrama però aquí hi ha l'editor, es farà aviat, és "Buiding and Dwelling", "Constuir i viure"
Ens va prometre una trilogia: un llibre sobre el artesanat ("L'artesà"), un altre sobre la cooperació ("El Respecte") i després un sobre la ciutat
Per què vas decidir fer un llibre sobre la ciutat?
Sennett
El que me va moure a fer el llibre va ser un desencontre amb la meva professora, Hannah Arendt, que va escriure el llibre "The Human Condition". El llibre versa sobre la diferència entre viure o viure bé, sobre tenir una "vida sòlida".
Per ella tot tenia a veure amb la qüestió "verbal"
Ella era una professora mervellosa, molt provocadora. Però se centrava molt en la producció del discurs.
A mi m'interssaven més les qüestions físiques: com les persones fan coses, la fisicalitat. I fa 10 anys vaig poder-m'hi dedicar. Vaig decidir fer una trilogia sobre la relació entre la mà i el cap.
Hi ha un músic que hi ha reflexionat molt i argumenta que són inseparables.
M'interessava la relació entre el cap i la mà. Les persones no poden viure soles. Per això m'interessa la música, perquè és cooperació, les persones cooperen per fer música.
El taller de l'artesà com espai de cooperació.
En aquest llibre de la ciutat m'interessava pensar com la gent construïm entorns. Vaig ser consultor per agències de les nacions unides, vaig col·laborar amb un amic que està aquí, hola Joan Clos! i vaig treballar a Habitat III (http://habitat3.org The United Nations Conference on Housing and Sustainable Urban Development).
Volia plasmar aquesta experiència en un llibre.
Volia explorar la diferència entre la manera que tenim de pensar en el context occidental, la manera que tenim de construir espais, i com ho fan en contextos en desenvolupament. És molt diferent; allí és molt menys professionalitzat.
A altres llocs es fan diferent les ciutats que a Europa.
Quan vaig arribar al final de la trilogia mà-cap, vaig sentir que estaríem d'acord amb Hannah Arendt. Jo crec que si la meva professora Arendt estigués viva, estaria d'acord: aquest món de la verbalitat no exclou el món físic, no és incompatible.
Jo he reflexionat sobre allò palpable de l'homo faber.
Carles
La materialització de les idees és sempre molt important. És un procés de traducció: es poden traduir realment les nostres idees?
Sennett
La justícia espacial és justícia en el sentit de Henri Lefebvre
En moltes ciutats europees es parla del dret a la ciutat. I aquest argument va en contra de l'argument de la comunitat.
Els immigrans han de tenir dret a tot l'espai.
Jo vaig estudiar el # Ghetto de Venècia.
La seva teoria (de Lefebvre) és que no hi ha comunitats
La meva interpretació de la noció de justícia espacial és un poc diferent: les persones tenim un dret a la ciutat que implica gaudir de la complexitat urbana, de les seves complexitats i contradiccions, dret a poder experimentar totes les situacions de la ciutat.
Les ciutats "vives" no estan coordinades de forma eficient: hi viu molta gent que no s'agraden els uns als altres necessàriament... i convivim!
Això ens ensenya un valor ètic bàsic: el límit de l'home respecte dels altres. El món no és un mirall de nosaltres, tenim uns límits obvis.
No puc posar un Powerpoint, us posaré exemples que tinc al cap. La imatge d'un mercat al sud de Delhi que combina població indú, musulmana, castes com els intocables, vènen productes de tot tipus i fan activitat diverses, és el lloc més complexe que conec, però és molt poc violent perquè la gent ha hagut d'aprendre a conviure amb altres persones que no els agraden necessàriament, i així aprenen els seus límits: límits identitaris i límits de les seves pròpies necessitats. I això contribueix a la convivència, a la ¿pau? social.
Aquesta és la meva noció de justícia espacial.
Carles
Has fet referència a les complexitats i contradiccions de les ciutats. "Complexity and architecture" és molt interessant. Parles de les diferències entre espai sincrònic i espai seqüencial.
El sincrònic permet que passin coses alhora, els seqüencials són els que s'utilitzen en una activitat única en cada ocasió.
En un espai limitat no dissenyat, com pot un espai ser més flexible per a acollir diferents situacions simultànies? com aconseguir espais més inclusius i plurals?
Sennett
En les societats modernes jo veig una fugida de la noció d'espai obert i de la confusió, dels conflictes identitaris.
¿Harry Braverman? [confirmar] parlava de la "simplificació radical" [del treball, al sXX, en les societats occidentals i soviètiques]
Una de les respostes possibles a les complexitats econòmiques actuals, que ens han portat a una crisis terrible, és que la gent s'allunyi de les situacions socials complexes. Hi ha gent que vol tancar les portes dels seus barris. A EEUU n'hi ha molts barris protegits.
La definició de l'espai urbà pot anar en contra de conèixer-se uns als altres. Sembla positiu dir "no conec el límit del meu barri" o bé "no sé qui és el meu veí".
Aquest marc és perillós: és un marc on l'espai físic ens atrapa.
Quan tenim lloc oberts aprehenem de l'espai.
És pensant en això quan vaig desenvolupar la noció d'espais seqüencials.
Els espais seqüencials són funcionals, són poc donats a la reflexió, no pensem en la relació de nosaltres mateixos amb l'espai ni de l'espai amb els altres.
Per això faig aq distinció: entre espais simultanis i espais seqüencials
Cal combinar sociologia i arquitectura:
Carles
Els espais públics bons sempre són sincrònics.
Un parc temàtic és seqüencial. Algunes ciutats es dissenyen com a parcs temàtics.
"La diversitat i l'altre" és un gran tema.
Aristòtil va dir "la mateixa gent no faria la mateixa ciutat".
De vegades idealitzem la figura del migrant. Tenim un problema enorme amb les migracions avui en dia.
Haurem de parlar dels migrans climàtics.
Com ens podem preparar en tant que ciutadans per acollir onades massives de migrants climàtics
Sennet
Fes-me una pregunta fàcil :-)
Sennet
Cal fer una distincio entre el debat sobre la diferència i el debat sobre la migració.
Aquesta mena de masturbació sobre els migrants que ens dona plaer parlar.ne i parlar-ne, ... no. Hi ha un tema més rellevant.
Jo vaig créixer a NY i ara visc a Londres, dos ciutats plenes de migrants, pleníssimes.
Però és molt més rellevant la qüestió de com podem conviure entre classes socials, i no entre orígens ètnics. Com podem viure entre rics i pobres és la qüestió.
La gent de classe mitjana no vol viure amb els pobres, d'això ve la gentrificació.
No volen viure amb ells i actuen en conseqüència i els foragiten.
És una qüestió ètica: els pobres estan sent expulsats de la ciutat.
És una questió nuclear a Londres: a les escoles els nens no es coneixen entre classes diferents.
Ho haurem de resoldre, és un problema de diferències de classe, no masturbatori (només em sento bé amb gent com jo).
Les classes tenen una vida difícil a la ciutat.
La tendència que veiem és a aïllar-se de la complexitat.
El capitalisme és un fenòmen molt inestable i això produeix moltes crisi personals i socials.
Els joves estan sent expulsats també de la ciutat: tenen feines més precàries...
Com podem conviure rics i pobres és un debat molt més interessant que el de la migració... perquè les diferències culturals, qui no les entengui avui dia, malament anem...
Carles
Menciona "L'origen dels altres" de Toni Morrison
https://ca.wikipedia.org/wiki/Toni_Morrison
Normalment pensem que són els polítics i els sociòlegs els que han de solucionar els problemes de la desigualtat, però els arquitectes també tenim coses a fer aquí...
Sennett
Les condicions físiques de la ciutat produeixen desigualtats.
No creus que podríem dissenyar les ciutats per tal que s'oposin a la lògica econòmica capitalista?
Pensem que el disseny pot ser transformador, però no hi estic d'acord. Qualsevol acte creatiu és limitat de per sí, la veritat.
Heu llegit Le Corbusier "radian city"? [Ville Radieuse] Aquest llibre és d'una arrogància tremenda. Nosaltres com a dissenyadors hem d'evitar aquesta prepotència. La idea que hi ha una resposta única, en l'àmbit polític o del disseny, no podem acceptar-la.
Les respostes són plurals i totes contribueixen a una millor vida.
Carles
No hi ha res que s'allunyi més de la lògica que el disseny orientat al determinisme ambiental.
Tu dius que l'entorn en que vivim ens afecta, les relacions socials que establim, ...la manera en que ens asseiem a una taula determina les relacions socials al voltant.
El primer capítol del teu llibre dius.. [m'he perdut]
Sennett
Et refereixes a que l'entorn físic és un determinant del comportament de les persones? Sí, clar que ho és.
Carles
Si m'en recordo la teva contribució sobre la modèstia
Sennet
Jo això ho he aprés arrel de la meva experiència docent amb enginyers.
Cada cop que soluciones un problema deuries plantejar-ne un altre.
Us posaré un exemple: al segle XVII: van començar a fer ganivets que tallaven millor que els previs.
Els metges els va costar 70 anys aprendre a fer servir aquells ganivets, bisturís. Van haver de morir moltes persones als quiròfans.
Apareixen eines abans de que sapiguem com utilitzar-les.
Podem parlar d'un bisturí, una plaça o un mercat.
Un altre exemple: no hem aprés a fer servir els ascensors. Els ascensors són una eina extremadament aïlladora. És l'únic espai públic a molts edificis, però no sabem donar-li una funció social.
La modèstia és important però també que quan fem una cosa obrim la "caixa de Pandora", coses que encara no sabem com utilitzar.
En aquest llibre que he escrit hi ha una reflexió sobre lògica sobre els sistemes oberts:
En un sistema tancat hi ha una relació directa entre forma i funció i limita la forma.
En un sistema obert existeix l'experimentació amb la forma un cop aquesta forma ja existeix: hi ha una relació flexible entre forma i funció, la forma és ambigua.
Això és el que hauríem d'haver aconseguit amb Internet: és un sistema extraordinàriament rígid, predictible, tancat. Facebook ens permet definir qui fa què.
És una eina que no sabem utilitzar, tot i que sigui una eina molt experimental i evolutiva.
Com pot ser que ens dirigim cap a sistemes oberts de producció.
Carles
penso que la ciutat és un dels millors invents.
Mai hi ha estabilitat.
Ha de ser un sistema obert.
Sennett
En aquesta complexitat inclous el conflicte?
Carles
sí
Sennet:
Ets un bon català
Carles
El conflicte és desitjable, absolutament, crec jo
Carles
M'interessa el que has dit dels ascensors... En els ascensors aquí tenim un lloc important de socialització. És on parles del clima.
Jo quan era petit la meva mare ho feia tot el temps: parlava amb els veïns i veïnes tot el temps. Li importava un pepino què pensaven els veïns, però parlava del temps, del mercat...
Sennett
No imagino la teva mare preguntant al veí: què penses de la última reflexió de Hegel.
Intervencions del públic
Intervenció
M'interessa aquesta diferència entre el que és verbal i el que és tàctil, manual: quin és el paper de la política (com a lluita de poder) en la ciutat?
En aquesta era postmoderna la dreta ha aprés molt més que l'esquerra.
Sennett
No ho sé, en sé poc de política. Sóc un socialista partidari de la varietat. M'agradaria acabar amb els monopolis...
Però no crec que l'objectiu de la meva obra sigui donar una solució política a la construcció de la ciutat.
Segons Rent ¿? Arendt¿? a partir que entrem en el món verbal entrem al mont de la política
Vaig aprendre de Bruno Latour que un objecte físic té una certa entitat pròpia.
Els objectes físics tenen una entitat pròpia que els confereix una certa agència. Una escultura té certa agència, té poder, i un bisturí també, perquè talla.
Hi ha un cert reductivisme que ha limitat l'estudi de la materialitat i el món material.
Hi ha una certa pornografia del poder: com si hagués una veritat oculta amagada darrere.
Com tota pornografia és paralitzant.
A mi m'interessa més intentar entendre les estructures útils el poder de les quals no coneixem.
Que es poden explorar sense reduir-los a símbols del capitalisme o del nacionalisme.
Jo sóc analista i m'agradaria alliberar, separar, els objectes de la política.
Intervenció (Tomoko Sakamoto, sóc de Tokio però visc a Barcelona) https://www.linkedin.com/in/tomoko-sakamoto-4a750015/
m'agradaria saber la teva opinió sobre Barcelona: una opinió professional i una opinió personal, emocional.
Opinió professional: El capítol del llibre [...] tracta de Cerdà. Podem aprendre moltes coses de Cerdà sobre com combinar l'escala de la ciutat amb l'aspecte humà.
Opinió personal: Jo tinc una experiència intensa amb la vostra ciutat: els meus pares, tota la meva família, van lluitar a la Guerra Civil Espanyola.
I abans de marxar van viure un any a Barcelona.
El meu pare era traductor de poesia catalana.
El meu amic Javier em va portar a Barcelona 6 mesos abans de la caiguda de la dictadura.
No parlo català, el meu pare el recitava --em sonava bellíssim...--, però jo no en parlo.
Però tinc una relació molt intensa amb Barcelona, perquè ve de molt antic.
Intervenció Maria Sisterna, planificadora urbana:
Quines eines ens podries posar que ajudin a enfortir la idea de ciutat oberta.
Sennett
N'explico 3:
1.Límits entre territori ciutat i activitats que s'hi produeixen, per parts del dia. Els planificadors enlloc d'analitzar els centres han d'analitzar on una comunitat interactua amb una altra.
Vaig treballar en un projecte del mercat al Harlem Espanyol. I el vam ubicar al centre del Harlem espanyol quan en realitat deuríem haver-lo situat al marge, prop del Upper East Side, una de les zones més riques del món. Així hauria estat a prop dels rics i de les treballadores del Harlem...
Hauríem de revitalitzar els límits.
2. la majoria d'edificis que fem són acabats.
vaig treballar a un projecte habitatge a Pekin en l'època de la política xinesa d'1 sol fill i vam construir apartaments petitons, entenent que les famílies serien de 3 persones màxim. Ara la vida ha canviar a Pekín, i és molt difícil adaptar aquests minipisos, quasi cel·les, per acollir famílies més grans.
Hem de desenvolupar estructures que es puguin adaptar als temps, que es puguin adaptar als temps i moments.
3. M'interessa planificar amb mecanismes que permetin apropiació per els usuaris --sobre tot quan treballem amb "els pobres". L'apropiació dels espais per els usuaris, els veïns, del mobiliari urbà, pot semblar trivial però és molt important. Per exemple posar parterres perquè la gent hi planti.
M'agradaria que els urbanistes experimentessin amb materials barats, no permanents. És difícil trencar un paradigma arquitectònic.
L'arquitectura en moltes ocasions s'entén com una pràctica heroica, sobre tot quan es treballa amb "els pobres".
Necessitem modèstia: treballar amb preocupació per les condicions de vida de les perifèries, arquitectures incompletes que es puguin anar completant, etc..
Carles
Recomano la lectura del llibre, no per trobar una resposta, és un llibre per la inspiració.
Hi ha hagut 8 persones connectades al pad.