Ciutat oberta 2018. Ciutat i comunitat 2018/10/19/apunts/01

https://pad.femprocomuns.cat/ciutatobertacomunitat

Txell Bonet

El títol de Ciutat Oberta és totalment adequat perquè obrim les xerrades a les places, tot i que avui per la pluja, ens trobem a l'Orfeó Gracienc. Presenta la Teixidora, 

Avui toca abordar el sentiment de comunitat de la ciutat, un bon lloc el barri de Gràcia on fer-ho-Els veïns utilitzen l'espai públic per les seves celebracions. 

Volem abordar la convivència entre persones diferents, com Com podrà ser possible que es segueixi havent convivència en la vida dels barris, a les places i al carrer. 

Quina és la implicació dels veïns en el seu govern, ho respondran els intel·lectuals o encara ens faran mes preguntes 

Begoña Román, Doctora en Filosofia per la Universitat de Barcelona (1993). És membre del grup de recerca Ètica i Filosofia Contemporània. És vocal del Comitè de Bioètica de Catalunya,  Joaquim Brugué, Barcelona, 1963. Llicenciat en Ciències Econòmiques (UAB), Diploma en Data Analysis for Social Sciences (Essex University) i doctor en Ciència Política i de l’Administració (UAB). Estades de recerca a les Universitats d’Oxford i Cambridge. Ha desenvolupat la seva activitat docent i investigadora en els àmbits de la gestió pública, el govern local, la innovació democràtica i l’anàlisi de polítiques públiques.Lorena Fuester doctora en filosofia És membre del grup de recerca Ètica i Filosofia Contemporània. És vocal del Comitè de Bioètica de Catalunya,  César Rendueles, Doctor en Filosofia. Professor de Sociologia a la Universidad Complutense. Va ser membre fundador del col·lectiu d’intervenció cultural Ladinamo Lorena Fuster Doctora en Filosofia per la Universitat de Barcelona, on imparteix cursos de filosofia i de teoria feminista. En l’actualitat és investigadora del projecte "TRAFILO. 

Ciutat i comunitat és el nostre debat. Tenen relacions complexes i, a vegades, diferents i inclús d'exclusió.  Tradicionalment la ciutat ha estat el lloc d'experiència de la diversitat i la heterogeneïtat, a Barcelona ja a principis del sXIX. La comunitat està pensada, tradicionalment i, sobretot, a partir del segle XIX, està lligada a la idea de societat, de solidaritat entre els individus, segons les teories clàssiques de sociologia, és un lloc d'associació. La cohesió de Barcelona s'ha teixit en els barris i amb entitats associatives. 

Joaquim Brugué

Aquí hi ha dues persones que venen de la filosofia jo vinc originalment de l'economia i sobretot de la ciència política, quan em van traslladar aquesta pregunta, si podem parlar de comunitat a la ciutat,  vaig preguntar sobre els dos models de societat i els seus referents, per preguntar fins a quin punt la ciutat del segle XXI podia ser l'espai per construir una comunitat social i política i quines categories podia tenir. D'entrada feia aquesta mirada enrere. Tenim dos grans referents, la comunitat que es va formar al voltant d'un concepte, la polis, que hem traduït com a ciutat, les ciutats de la Grècia antiga, que va organitzar les societats i la forma de governança, i l'altre referent es que la comunitat política i social, s'ha construït al voltant dels estats nació, l'estat modern. La polis i l'estat nació són els dos grans referents dels que s'han construït comunitat. M'anava bé agafar aquests dos models perquè tenen aspectes positius i negatius que son contraris,  La polis grega hi havia una comunitat forta formada per ciutadans que entenien que la felicitat individual era pertànyer a aquesta polis i el pitjor càstig era l'ostracisme, que fossis abandonat. Eres ciutadà en la mesura que pertanyies a aquella ciutat.

Des d'una vessant positiva la ciutat et convertia en membre i et permetia ser ciutadà amb aquella paraula en majúscula.  Aquesta era una comunitat molt elitista, desequilibrada, amb esclaus, estrangers, ciutadans n'eren pocs. i sovint les ciutats estaven en guerra amb altres polis, aquest concepte de ciutat forta té també característiques d'elitisme. Fent un salt en el temps, ens trobem amb un estat bèl·lic, l'estat nació neix vinculat a un pensament liberal, que posa l'accent en els projectes individuals, no tant als col·lectius, on les persones son maximitzadores de les funcions d'utilitat, calculen costos i beneficis, i en base a aquests càlculs decideixen com viuen en un entorn com a col·lectivitat. Això fa que sigui una identitat molt més tènue, més utilitarista, però també més inclusiva, pot permetre una incorporació de qualsevol persona i així assumeix uan certa diversitat, és al principi d'estat nació que sorgeix la paraula estranger, perquè se suposava que quan naixies, no et movies d'on estaves. en tots els casos, tant a la polis com l'estat de referencia, són comunitats que tenen avantatges i inconvenients, un lliga a les persones, d'una manera tancada i amb tendències elitistes, tolera la diversitat i té costos en termes d'utilitarisme, i de certes actituds elitistes. Ens podríem preguntar si la ciutat del s.XXI podria ser un espai que combines ambos models? on poguéssim perseguir els nostres somnis individuals i al mateix temps tingués una cobertura en un projecte col·lectiu que fos de tots, on es poguessin articular mirades diverses. Si poguéssim construir una societat molt inestable, que assumeixi els conflictes interns, i en aquesta inestabilitat assumeixi que ha de donar el mateix pes al projecte individual i al col·lectiu.

La segona pregunta, sobre la ciutat del s.XXI, me l'imagino com una olla on l'aigua està com en ebullició, has de mirar que no pari però que no es passi de voltes, pot ser una comunitat molt inestable, en construcció permanent, però molt rica.

Begoña Roman

És important no oblidar que pot haver-hi ciutats dormitori on no hi ha res en comú, és inhòspita, hostil, la gent només hi va a descansar i no hi te res, es produeix perquè la gent no pot dormir on vol viure, una idea cabdal de la comunitat, aquesta ciutat on et marginen, hi ha dues característiques que  farien hospitalària la ciutat serien la vida quotidiana,... Som animals lingüístics, se subratlla la centralitat de la vida quotidiana que té ritme, no discutirem què mengem, però quan mengem o com dormim, però quan dormim. una vida quotidiana amb ritme i amb cert assosseg s'ha de garantir. L'altra característica és la  convivència entre persones. No som fongs hobbesians que sortim al mig d'una ciutat ja fets,  L'espai i el temps són vitals pels essers humans, això ho diu Heidegger, la ciutat no és només un espai públic, sinó que necessita crear llars que són espais de cura. crear societats plurals, vertiginosament canviants, com són les nostres No podem mirar el passat amb uns existencialismes perquè és el fi de la història. Ha de ser un equilibri molt més precari, perquè el menys el comú hauria de ser el que ningú no vol. No volem ciutats dormitoris, pobresa, ni exclusió, ni humiliació, això ens diu què volem com a ciutat.

César Rendueles

Voy a ser un poco redundante con lo que ya se ha dicho, en sociología estamos tirándonos siempre los trastos a la cabeza, en filosofía más, pero cuando hay algo de acuerdo es un gusto. Yo venia pensando sobre esta cuestión que veníamos hablando de comunidad que tiene connotaciones positivas. Bauman, Williams ... hay razones más para olvidar la comunidad o al menos algunas comunidades como la de vecinos, pero no de la sociedad.

Por qué adjetivos como comunitario o común son como un detergente moral que lo limpia todo, hay un banco gallego que su campaña de lanzamiento de su nuevo nombre era sentir común, que no era común porque se quedaron lo que era propio.

Ese arranque de optimismo cuando se habla de comunidad, siempre se hace en términos retrospectivos, la comunidad que fue en recuerdo del pasado. Comunidad lo definimos en contraposición a lo que tenemos hoy, el individualismo. Es una lección vieja pero los primeros sociólogos nos lo definieron que lo primero que es la homogeneidad. y ello tiene que ver con el resultado de la represión  ¿En qué medida ese sentimiento compartido es compartido con los estándares de libertad con las ciudades urbanas y homogéneas? son conquistas irrenunciables. Nos pasa con la comunidad con la paradoja del turista, queremos una comunidad que nos respalde, pero como espíritus libres. Esto pasa con el turismo, que no queremos. Ciudad y comunidad si no son compatibles, pero si de fricción.  Vivimos en sitios donde no conocemos a la gente pero nos frotamos con ellos físicamente en un autobús Estamos separados con tabiques de pocos centímetros que nos separan de personas que no conocemos de nada.  esta es la magia de las ciudades, a veces nos llevan a la soledad y al egoísmo , Las ciudades da alas a la capacidad moral y de despliegue que nos da la Ilustración. para no hacer trampas al solitario es importante pensar que no todas las formas de gobernanza tradicionales son compatibles con una democracia deliberativa avanzada,  Muchas veces las comunidades históricas han sido nicho de patriarcado o represión. El exilo era una condena a muerte. 

Un descubrimiento alarmante del nazismo es que fue mucho mas fuerte el crecimiento nazi donde había mucha organización ciudadana, de asociaciones. Lo hemos visto en muchos otros ejemplos, los integristas, bandas juveniles tiene que ver con esta integración a la soledad de las comunidades. 

Hay algo lucido en la preocupación contemporánea con la comunidad, con sus dinámicas democratizadoras Las razones y con eso intento responder la pregunta, las capacidad transformadora, ideales no solo requieren respuestas como la democracia participativa, no solo requieren condiciones materiales, es difícil imaginar procesos emancipa torios en sociedades líquidas y egoístas.  En los últimos tiempos se ha hablado mucho del 99% como si compartiéramos ideales, no es del todo verdad Somos un 99% frente a una minoría como la visión de los banqueros chupa sangres, pero eso no es verdad. cualquier transformación política implica rupturas muy dolorosas y riesgos que son muy difíciles de asumir si no tenemos la tranquilidad de que nos vamos a respaldar mutuamente Necesitamos sentir que hay algo más allá que las puras referencias individuales si esos procesos políticos emancipadores no salen como esperábamos. Deberíamos plantearlo de otra manera. Qué es eso que buscamos en las comunidades, que echamos en falta en la relación individualista , moderna. Eso que nos hace falta es el compromiso, un tipo de vínculo sociales que es el resultado no solo de una mera preferencia o deseo, sino como las preferencias, compromisos que no identificamos con deseos inmediatos,  lo que hacemos en esas relaciones densas que no se coagula o no se solidifica en comunidades,

Lorena Fuster

Tenim les cartes sobre la taula, algunes en comú, altres no, ara parlarem de la governança d'una ciutat democràtica, oberta, on no hem de tenir por a la heterogeneïtat Projecte emancipador individual y col·lectiu. Com es pot implicar la gent que hi viu en el desig de governar-se a si mateixos 

Quim Brugué

Des de la governança de les ciutats. Dues coses: la primera en format de desig. Es la por que té la governança actual i el desig és que la ciutat hauria de ser un espai des del punt de vista polític de valentia, de no tenir por a la inestabilitat, a la complexitat i no refugiar-se a la simplicitat que ens dona més seguretat. jo li demanaria a una ciutat, on vivim tocant-nos, amb parets primes, amb gent estranya, Això requereix una dosis de valentia que és el principal ingredient que necessita la política actual,   La ciutat pot ser un espai que promogui que entengui aquesta complexitat i entomi la por.  No hi ha res pitjor que governar una ciutat des de la por. la segona cosa, diria que en les formes de governança de les ciutats haurien de ser radicalment equilibristes Buscar unes formes de democràcia molt bastarda i mestissa. No hauríem en pensar de recuperar models de democràcia directa que es fa el que vol la veu del poble,  ni que hi hagi unes persones uns electes, uns representants que un cop els hem votat no tenim res més a dir. Ni un extrem ni un altre per això deia que havia de ser bastarda, barrejada, híbrida, que barregi la veu dels ciutadans, però també que de tant en tant es facin exercicis d'autoritat que es prenguin decisions col·lectives que, segurament, acabaran decebent una part de la societat.

Han entrevistat a Catalunya Ràdio al doctor Colom, un dels màxims especialistes de drogues, que parla dels centres de venopucció  hem de combinar l'equilibri democràtic de que si tots els barris n'han de tenir un. Quan col·loques un centre d'aquestes característiques genera reticències i durant temps vam veure els veïns de Vall d'Hebron que tallaven la rondes.  Has d'escoltar la veu del poble, o has de fer el que diu el representant públic? si només escoltes al poble, on acabarem col·locant aquestes sales? ens els barris que tinguin menys capacitat de fer pressió. La idea que s'ha de combinar i aconseguir aquesta democràcia mestissa i abraçar-nos a aquesta fer que els representants han d'aprendre totes les decisions i que ja veurem d'aquí quatre anys i el que s'ha de trobar és l'equilibri amb aquesta governança. Una frase d'Aristòtil que ha de posar la ciutadania en una posició perquè aquell que diu que s'ha de fer el que digui, és un client. El ciutadà és aquell que sap Governar i sap ser Governat. Només pot fer les seves perspectives amb un percentatge, sinó es converteix en un client que l'únic que vol és que es satisfacin les seves demandes perquè paguen per elles. 

Lorena Fuster

Voldria recuperar el concepte de compromís i el pensament sentit crític ,quan tothom pensa igual és que algú no està pensant, hauríem de tenir clara la diferencia entre el relativisme diu que tot val i que tot val el mateix. El respecte de la diferència no pot acabar amb la intolerància de la tolerància, hem de tenir un mínim comú, una mínima habitalia, hem de continuar pensant en... no m'agrada la bona governança. El mal per mi és la humiliació, l'exclusió, la vulnerabilitat en béns materials. La diferència no són les meves finalitats, però les respecto. En lloc de ser diferent, no soc de la seva opinió però li respecto, el respecte a l'altre es fomentar que pugui aconseguir les seves finalitats, perquè és una ciutat més acollidora.

Seyla Benhabib es feia ressò d'aquest universalisme il·lustrat. L' universalisme interactiu és complex i necessita proximitat i escolta. La societat accelerada a cop de tuit no ens ajuda, la diferencia entre el turista i l'immigrant, també ho plantejava Hobsbawm.

Les persones en aquest espai es sentin com a casa i es sentin com una una llar i una distància entre dos objectes. Això vol dir que m'importes, no hi ha una diferència. M'importen els teus problemes i tenim conflictes d'interessos, és que viure amb una comunitat que és plurals, tots som fràgils, necessitem acotar problemes que compartim. Ens arremanguen a treballar conjuntament amb el problema. 

La humitat de dir enlloc de buscar projectes compartits, Vázquez Montalbán: contra Franco vivíamos mejor. hem de tenir molt clar aque la mala governança no.... La darrera idea que voldria exposar en aquest universalisme interactiu que tinc temps i tinc temps d'escoltar la seva interlocució... Moltes vegades les víctimes tenen problemes perquè els costa fer una estructura narrativa per entendre-les... una Governança que fuig de la mala Governança precària, humana i que s'equivocarà. 

A vegades ens posem tremendos en la exigència a les administracions, catapultem de seguida una persona perquè ha comès un error. Com gestionem els errors, les contradiccions, l'oblit i el perdó. 

César Renduelles

Qué buscamos en las comunidades, lo que echamos de menos, esa idea de un tipo de ataduras que no la sentimos como una cadena, sino una fuente de realización, los que tenemos hijos lo entendemos muy bien. Esta mañana he tenido que despiojar a mi hijo a las siete de la mañana y no es lo que más me apetecía hacer, pero son fuentes de realización.

La comunidad equipara estos compromisos con cualquier preferencia. Son personas muy jóvenes que viven vidas más intensas que las tuyas y ellos prefieren ir de cañas y tu despiojar a tus hijos. Son formas altruistas como los que prefieren salir en las noches de invierno a atender a personas sin hogar. Lo que hace la ciudad individualista es homogeneizar las preferencias, eso es muy grave en términos políticos también tiene que ver con la gobernanza.

Los procesos participativos municipalistas que se están dando en muchos lugares. Es bueno para la democracia, pero se enfrentan sistemáticamente a algunos problemas, porque entienden la democracia como un mercado político al que enviamos una carta como a los reyes magos expresando nuestras preferencias. 

Pedimos nuestras preferencias: los que les gusta escalar un rocódromo, el que tiene hijos una guardería. A veces da lugar a resultados muy caóticos que no responde a las urgencias sociales.

Es un mercado de preferencias individuales, pero se tiene que entender como un compromiso colectivo y no una preferencia individual. Tal vez prefiero un rocódromo, pero es mejor un centro de salud aunque yo esté muy fuerte. 

Los compromisos nos vinculan a necesidades colectivas, en común sabemos establecer estas ideas, los procesos deliberativos te transforman, deberíamos salir de las asambleas transformados,  esta lógica del compromiso es lo que echamos de menos de estas comunidades, porque los compromisos tienen una dimensión individual, pero también tienen una dimensión pública. 

Los compromisos se organizan tradicionalmente con las instituciones. Más que una sociedad comunitaria debemos de aspirar a una sociedad institucionalizada, una ciudad donde los compromisos colectivos tienen una pulsión universalista, abierta e igualitaria. Una ciudad institucionalizada nos aleja de ciertos procesos de participación no siempre nos acerca a los procesos comunitarios.  Los procesos comunitarios, colectivos, jóvenes, una especie de Kibut, esto no es vivir en común, es airbnb, es una idea totalmente diferente

La idea casposa de las instituciones que regulan la vida común, no tiene porque ser estatales, pero si públicas, abiertas. Nos recuerdan a un tipo de cooperación bastante aburrida porque esta empotrada en nuestra vida cotidiana, en una forma de vida, no es particularmente emocionante, sentir este respaldo, este colchón social, que también esta en las sociedades tradicionales. 

Lorena Fuster

Simone Weil que es una filosofa del segle XX, radicalment lúcida qüestiona la lògica dels drets i l'absolut és l'obligació cap a les necessitats dels altres, que són necessitats espirituals. Pensava en la ciutat com un lloc d'arrelament, i em venia al cap, la idea de pertinença. En la nostra vida quotidiana passem comptes amb aquesta pertinença.  S'ha de promoure aquest sentit de pertinença? entre la gent que no pertany, que acaba d'arribar que són nouvinguts

Quim Brugué

Les arrels es podreixen i és millor conservar els orígens. El concepte d'arrelament em costa més i no sé si la ciutat ha de ser un espai d'arrelament, sinó un lloc de trobada de projectes, però el concepte d'arrelament se'm fa excessiu. La ciutat ha de ser un espai, o per aconseguir que la ciutat pugui fer alguna de les coses que plantejàvem, també ha de propiciar algunes coses. No totes les ciutats són iguals i no totes poden propiciar els mateixos valors i conceptes de convivència.  La ciutat ha de ser molt oberta i curosa cap enfora i molt d'espai i el roce mio es fa important en la ciutat, però hi ha ciutats que estan dissenyades per evitar el roce, arquitectes de la segona meitat del segle XX han dissenyat ciutats perquè no ens trobem, o perquè ens trobem amb gent similar a nosaltres Més que construir les ciutats com espais d'arrelament, haurien de ser de desarrelament i haurien de ser espais on trobar-se i fer aquestes barreges. A les ciutats més complexes hem de tenir un espai per conèixer i reconèixer els altres, per no tenir por. 

Hi ha una dita, el roce hace el cariño, la ciutat hauria de ser un lloc que propicia el roce, per construir una empatia, una hospitalitat. Això no es fa des de la immobilitat que dona les arrels. 

Begoña Roman

Discrepo, echar raíces, no es tan d'arrelament per unes arrels que es poden podrir per falta d'arrelament, Em quedo amb el verd, no amb les arrels, sinó amb els verd. Em preocupa la classe cosmopolita que no és d'enlloc, però allà on van destrueixen tot el que toquen, tècnics que saben molts idiomes, van per tot arreu però no son d'enlloc.  La idea de no lloc i l'espai i temps és important en l'esser humà, que es mamífer i necessita una terra on desenvolupar-se. Quina diferència hi ha entre jo em sento bé aquí o jo em sento d'aquí.  Per mi es interessant això, l'important és que una persona que ja està temporalment entre nosaltres,  vull que es senti bé aquí farà que després es sentí d'aquí si és que vol. Una societat que sigui acollidora és que pel tipus de ciutat que tenim és que no et tanques a casa, sinó que vas entrant i sortint, que sempre que torni es senti com a casa, però que és senti bé. Em preocupa quan això es converteix en tradicionalismes, essencialismes, ...  Crec que és important tenir un lloc i tenir llocs on em senti bé. Sempre que viatjo m'agrada pensar si podria viure aquí. Hi ha llocs que, com els aeroports que són no-llocs, i que ja veig que no hi viuria.  Hi ha ciutats inhòspites, Miami ho és. Jo decideixo echar raíces, no que me echen. 

César Renduelles

Echar raíces es importante porque es casi inevitable en las ciudades porque hay diversidades.  Al margen del terror que me produce el cosmopolita, Echa raíces quien se lo puede permitir, que tiene recursos económicos, culturales, etc. para hacerlo, hay barrios hay sitios donde no podemos vivir Viajo a sitios maravillosos, pero que no podría vivir en la vida. Lo que más me ha hecho salir es espacios auto-referenciados ha sido las instituciones públicas porque tienes objetivos. Una universidad, una escuela pública, instituciones de todo tipo, asociaciones culturales, sindicatos, instituciones públicas, que no estatales. Espacios que se echan raíces, que te sientes atraído, hacen las ciudades más amables.  Hay una efervescencia comunitaria muy aprovechable por el mercado.

Intervencions del públic Quería puntualizar el concepto 'tolerancia' que ha surgido varias veces en la conversación de hoy, tolerancia a quien? es un termino de poder, es algo sangrante no poner en duda esta palabra.

Quería comentar algo, porque es entendió de Walter Benjamin que comentaba las anomalías en el París industrial. Se hacían grandes avenidas para que no se pudieran hacer barricadas. En este arquetipo de ciudad como es Barcelona también ha sucedido como Paseo de Gracia, donde la burguesía se atrincheraba porque la clase obrera podía salir en el espacio público.  el concepto de espacio público me interesa, hasta qué punto tenemos la capacidad de salir al espacio publico en el que no haya ese clasismo, ya sea institucionalmente, aunque se este concepto de democracia. 

Begoña Roman El vocabulari moral canvia molt històricament i passa amb el concepte de fraternitat, llibertat, però també amb tolerància. Es pren com tolerància zero que criden l'atenció, la paraula tolerància èticament o que s'hauria de tolerar...  Sant Agustí a La ciutat de Déu, el concepte de tolerància es horrorós, i quan ho fa Voltaire no té res a veure, han passat uns segles.  En una societat com la nostra, on el vocabulari moral s'utilitza molt en va, també passa que en moltes teories ètiques hem abandonat la noció de dignitat, perquè es considerava prepotent, així que dono la raó al que ha fet la pregunta.  Quin tipus d'espai públic permet una integració barrejada i no emmurallada. Això també és planificació urbanística. Richard Sennett està parlant ara d'aquestes qüestions, qui s'ha d'empassar els poligons industrials, els mercadones, etc. La planificació urbanística implica un disseny urbà i com les persones es relacionin entre elles.  Em crida l'atenció el mobiliari urbà de Barcelona, les cadires que estan separades o no, cada vegada costa mes trobar bancs on seure, per evitar que les persones del carrer hi puguin dormir.  Tot això té a veure amb el model de ciutat que volem crear. Tens espais inhòspits sense bancs ni arbres.  El disseny de la Universitat Autònoma per poder fer un desplegament policial immediat. El disseny urbanístic és un model de Governança i del tipus d'institucions que volem d'elles. 

Cesar Renduelles Walter Benjamin hablaba de este París que admiramos esta lleno de sangre es el producto de la represión más absoluta. No tenim fotos de revolució del 48, però si de la comuna del 1971. Las barricadas del 48 era una ciudad medieval, la del 71 era enorme y ves una pequeñita hilera de piedras Como el tejido urbano por esas memorias de luchas y de conflicto.  Hoy pasa algo parecido pero afecta a procesos mas complejos, por ejemplo. Una de las cosas que me obsesionan más son las políticas de transporte que favorecen en el centro de la ciudad que facilitan si vives en el centro de la ciudad, pero dificultan si vives en la periferia. Reflejan como hay conflictos Hay conflictos latentes, invisibles, algunos votantes ni viven en Madrid Marcan no solo las gated communities, que son las sociedades amuralladas que se invisibilizan esos conflictos. 

Quim Brugué Coincido con tu observación sobre el término tolerancia. Los términos van cambiando, pero detrás de la palabra tolerancia que es la gran virtud de la democracia liberal. Yo te tolero, pero eso no quiere decir que tenga que mirarte a la cara o que luego tenga que encontrarme contigo,  Los enfoques más deliberativos de la democracia critican estos términos, como tolerancia. Algunos autores hablan de la economía moral del desacuerdo, lo que vendría a sustituir a la tolerancia, y no se trata que tu no estés de acuerdo conmigo, es que yo, no estando de acuerdo contigo, te miro a los ojos y acepto la diferencia, Esto no deja de tener relación con la construcción de las ciudades porque con no encontrarte con el que toleras eres más feliz, pero la teoría moral del desacuerdo contigo crea espacios donde los encuentro. Se trata de convivir en este desacuerdo sin esperar que te conviertes como yo

Intervenció Hi ha una tensió entre allò de públic i comú front de la retirada de l'estat, hi ha una retirada i unes persones concretes fan allò que no fa l'estat. Hi ha qui pot pensar que en aquest fer en comú renunciem a lo polític. Què és més polític fer en comú o reivindicar que l'estat faci el que ha de fer.  potser la institució es aquest espai de lo comú amb una mirada publica, perquè lo public no es només lo estatal, si mirem lo public, no perquè l'estat ens resolgui la nostra vida en comú... La institució que no fa falta que sigui universal.  Si lo comú acaba essent comunitari, que poc comú que és!

César Renduelles Lo público no es solo lo estatal. Una manera de plantearlo o es como que tenemos un continuo.  Tenemos comunidades locales, también aparatos burocráticos estupendos, y en medio tenemos un continuo de instituciones, algunas se pueden calificar de publicas porque tienen estos valores, Son universalitas, abiertas, sociedades complejas, pero son una buena brújula para orientarnos para resolver los procesos de mercantilización.