Ciutat oberta 2018. Barcelona, ciutat oberta: Debat a bat 2018/10/19/apunts/01

https://pad.femprocomuns.cat/ciutatobertadebatabat

Laura Sangrà, presenta. Avui estrenem aquest recinte de Sant Pau. Aquesta xerrada forma part d'una sèrie que s'ha fet a Lisboa, Medellín, Dakar i Madrid.

Carles Muro partia de dues concepcions: La ciutat no existeix / existeix cada ciutat El debat és una cosa que volem estimular Ara bé, sempre tenim Barcelona com a teló de fons. Distinció entre ciutat construïda i viscuda, els que la fan i els que hi viuen.

Josep Bohigas

Tenim gent a la taula que s'estima la ciutat i per això esperonen, alerten o critiquen el que passa a la ciutat. Aquesta és una qualitat extensible a molts barcelonins, que s'estimen i fan seva aquesta ciutat: hi ha una curiositat crítica cap a la pròpia ciutat.. Això s'ha mostrat a les visites a la Model, al mercat de Sant Antoni, amb la superilla o el debat del tramvia. Aquesta estima la veiem també a la contra: el barceloní inflamat, certa exaltació. Alguns textos crítics que han sortit "El model Barcelona un examen crític" http://www.edicionesdelserbal.com/EL-MODELO-BARCELONA-UN-EXAMEN-CRITICO-Isbn-978-84-7628-479-7-Codigo-S26,00000009 "Repensar Barcelona" En resum, aquesta actitud combina estima, admiració, i crítica.

Maria Rubert de Ventós, va guanyar el Premio Nacional de Urbanismo el 2004 per les seves aportacions a la difusió i el debat sobre la transformació urbana de la ciutat de Barcelona. El 2011 va guanyar la càtedra d'Urbanisme i Ordenació del Territori a la Universitat Politècnica de Catalunya i va esdevenir la primera catedràtica d'Urbanisme d'Espanya. Llibre "la ciutat no és una fulla en blanc". Li pregunta: la #ciutat és un laboratori

Maria Rubert de Ventós

Un laboratori és dues coses: s'observa i s'experimenta. Barcelona Laboratori hem fet una feina important observació Si entenem un laboratori on s'experimenta, jo crec que la ciutat no pot ser un lloc on s'experimenti. Tenim dos models, el de la ciutat funcional i el de la ciutat jardí: necessitem un antídot a les grans teories.

Josep Bohigas

Maria Sisternas, arquitecta per l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona (ETSAB). Va realitzar estudis de postgrau a la London School of Economics, obtenint el títol de Master (MSc) City Design and Social Sciences, Cities. Ha estat directora de Projectes de l'Àrea d'Hàbitat Urbà de l'Ajuntament de Barcelona (2012-2015) i en l'actualitat és CEO de Mediaurban. Contribueix regularment amb articles d'opinió sobre qüestions urbanes a la premsa escrita. Pregunta per Maria: la ciutat de Barcelona és un bon exemple?

Maria Sisternas

Ho ha estat per mi i ho segueix sent. Els arquitectes i projectistes que ens han precedit... Sennett i Carles Muro són dos professors que ens han ensenyat moltes coses. Hi ha un cos intel·lectual que s'ha creat a Barcelona i que té a veure amb un cert imperialisme acadèmic que acaba a Estats Units i Londres...hi ha circumstàncies que han fet que el cos intel·lectual no hagi estat tant reconegut.

És una base fantàstica, un llegat meravellós, ... m'ho enduc a la motxilla quan treballo a altres ciutats. Penso que si dediquéssim més recursos i pensament a alinear els interessos i a avançar la ciutat, podríem ser molt més exemplars

Josep Bohigas

Francesc Muñoz és doctor en Geografia i professor al Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). S’ha especialitzat en urbanisme, planificació urbana i proposta d’estratègies territorials. Ha publicat i editat textos sobre la ciutat, els estudis urbans i les qüestions de paisatge. Entre els seus treballs destaquen els volums urBANALización: Paisajes Comunes, Lugares Globales (Gustavo Gili, Barcelona, 2008) o Estratègies vers la ciutat de baixa densitat: de la contenció a la gestió (Diputació de Barcelona, 2011). Actualment, és director de l’Observatori de la Urbanització, grup de recerca del Departament de Geografia de la UAB. Pregunta per Francesc: la ciutat és una bona escola?

Francesc Muñoz

Sí, la ciutat és una bona escola. Com a professor, dic 3 coses:

1. l'escola és un lloc on s'aprenen lliçons, tant els alumnes com els professors. Els bons professors aprenen sempre dels seus alumnes. I aquest dinamisme és el que ens ensenya la ciutat: la ciutat ens dóna lliçons dinàmiques.

2. L'escola és un lloc de xarxa, de relacions. Els quatre equipaments bàsics de la ciutat: mercat, biblioteques, escoles, CAP, són llocs on s'incuben potencials de relació. La ciutat és una bona escola perquè està feta de totes aquestes relacions.

3. L'escola és on canvies la teva opinió de les coses.

La ciutat és el mateix: ens agrada perquè és el lloc on tenim més possibilitats de canviar la nostra opinió.

Josep Bohigas

Llàtzer Moix, és eriodista cultural. Durant gairebé vint anys va ser el responsable de la secció de cultura de La Vanguardia, diari del qual actualment és sotsdirector, articulista, editorialista i crític d'arquitectura. Entre els seus llibres destaquen La ciudad de los arquitectos (1994), Arquitectura milagrosa (2010), Queríamos un Calatrava (2016) i De lo extravagante a lo esencial (2006), a més de Mariscal (1992), Wilt Soy yo (2002) i Mundo Mendoza (2006). La ciutat de Barcelona té un relat?

Llàtzer Moix

Resposta: sí El relat rep molta importància perquè qui domina el relat domina la situació: per tant el relat és un element polític. Barcelona té un relat, sobretot sobre la seva arquitectura, i des del 92. Ara bé, el relat canvia. Del 92 ençà hem viscut dues situacions pel que fa al criteri de l'Ajuntament per definir la ciutat.

Josep Bohigas

M'agrada definir el recorregut que ha tingut Barcelona segons la definició clàssica de la ciutat: de la urbs a la civitas. Començaves per "Barcelona posa't guapa" netejant per façana esperant que això passaria cap a dins. Part d'això ha passat. Aquesta promesa de metàstasi no s'ha complert completament. Hi ha la perspectiva de la "pedra" (La ciudad de los arquitectos) però ara segurament cal que hi hagi més mirades. Ara el centre de la mirada són les persones i s'estan consolidant uns drets (com "pells"): el dret de la salut el dret de l'habitatge el dret del barri el dret de la ciutat el dret de la metròpolis el dret de ser una ciutat global drets en cercles concèntrics

La guerra que tenim per davant és la batalla de l'habitatge, un problema greu. Em dóna la sensació que l’urbanisme i l’arquitectura no ho van afrontar inicialment. És significatiu que "habitatge" canviés d’"urbanisme" a l'àrea de "drets socials". És encertat. La pregunta que plantejo és: què podem fer els arquitectes i els urbanistes? què pot fer l'urbanisme en general?

Maria Sisternas

Arrosseguem un problema que té a veure amb l'hegemonia cultural des de la contrarreforma a Espanya on ser propietari, posseir, era una assegurança de vida. És una certa obsessió amb posseir un habitatge. El municipalisme hauria de canviar això. Municipalisme està essent entès com trasllat dels vells estats burocràtics als ajuntaments, es necessiten mesures experimentals per revertir aquesta tendència.

El que cal és fer una bona diagnosi, entendre les causes, i llavors afrontar el dret a l'habitatge. Diem que la ciutat és per les persones: això vol dir que treballem per la cultura d'aquestes persones, i no sempre hem tingut aquest focus. L'urbanisme ha tingut moltes vegades un focus orientat a l'activitat econòmica.

Llegeix una notícia sobre una ciutat (que no diu expressament) on l'autoritat aeroportuària impulsa un pla urbanístic en què l'aeroport serà un gran centre de negocis i ocuparà un espai molt gran. Es defineix com el pla urbanístic més gran d'Europa, el més gran desenvolupat fins el moment. Això no és de cap país llunyà: aquesta notícia és de Barcelona. La notícia de març de 2018. Això ho va llegir el ministre de La Serna; la noticia és de El Mundo. El problema és que hem donat per fet que és acceptable que una empresa pública estatal, que hauria de dedicar-se a assegurar la interconnexió de vols, està fent un negoci immobiliari que no li pertoca.

El patrimoni de les ciutats està variant. Abans eren monuments, fonts, estàtues, esglésies. Ara és sobretot l'habitatge, l'habitatge públic, és el que hem heretat. És estimulant pensar que el podrem canviar. Hem de prendre els aprenentatges de la ciutat per fer un urbanisme més avançat, en el sentit d'avançat en el temps --no vull dir que sigui millor o pitjor. No podem permetre que la inèrcia del planejament decideixi el futur. AENA legalment deu tenir dret, però entre el dret d'Aena i el dret a la ciutat hi ha un conflicte que hem d'afrontar i decidir.

Josep Bohigas

Si la ciutat fos una paella, l'habitatge seria l'arròs. A Barcelona hem fet gambes... però hem deixat de costat l'arròs.

Francesc Muñoz

El tipus d'urbanisme i modus operandi en què "fem ciutat" planteja el treball per equips, n'hi ha que arreglen problemes (com Mr Wolf a Pulp Fiction) i altres que aprofiten oportunitats. Hi ha "experts" que pensen tot el dia en temes de branding, màrqueting, marca global...I altres equips que resolen problemes, busquen com fer que hi hagi habitatge, resoldre coses urbanisme. Solucionar problemes torna la ciutat més atractiva i crea oportunitats.

La ciutat té problemes, alguns nous i altres heredats. El problema de l'habitatge digne és un problema heretat. Comença al segle XIX, un lloc de conflicte entre estratègies urbanes (si no comença a Egipte amb la divisió del treball).

En un país on les vies d'acumulació de capital fossin més diverses, el problema de l'habitatge tindria una solució millor. En un país en què qualsevol sector econòmic té una base en la construcció això té difícil solució. Es fa negoci amb això.

Per mi el gran fracàs de l'arquitectura al S XX és que a partir de la pedra i l'espai urbà es podia modelar el comportament social. L'altra opció és dissenyar l'espai urbà adaptant-se al comportament social. Revista ¿? diu que el disseny urbà ha de "modelar la convivència", hauria de ser al revés. Albert García Espuche: durant l'alcaldia de Joan Clos, es parlava de "la ciutat de les persones". I ell va afegir: "la ciutat de les persones... que se'n van"

Maria Rubert de Ventós

Respecte a l’urbanisme: Els cotxes sobren, ja ho hem dit. Cerdà aplica la "llei de carreteres franceses", "magnífica", i l'aplica a la ciutat. La divisió 5-10-5 de la ciutat és una divisió fantàstica per circular, cotxes i persones. El problema és que hi han de circular més coses. Respecte a l’habitatge. Quan el teu pare (Oriol Bohigas??) va escriure: "Elogi de la barraca": Barcelona entre el Pla Cerdà i el barraquisme»... la resposta va ser" el polígono" perquè era lo bo, enlloc de la barraca. Aquesta resposta es va fer des de el Ministerio, i es va poder fer perquè hi havia espai a Barcelona: ara no n’hi ha. Hi ha espai on es pot fer habitatge avui? N'hi ha molt. Sobretot en aquells "polígons" per fer-se més complexe i interessant. Són avorrits per poc "contaminats", contaminar-los els pot fer molt interessants. I allà hi cap molta superfície d'habitatge.

El sistema de transport és fonamental: per anar a viure a Montgat... tren, metro,... han de ser més eficients. Però cal connectar el Morrot i França, doblar la xarxa ferroviària i fer Barcelona més fàcil. Vigilem el que fem a la falda de Montjuïc: és dramàtic el projecte que hi ha (des de fa 20 anys).

Llàtzer Moix

Jo no sóc arquitecte ni urbanista. Ens hem de fiar de la "classe professional", jo hi confio molt. Hi ha tres criteris per poder afrontar aquests problemes: 1. alcaldia forta 2. participació "professional" i col·laboració àmplia del sector professional amb la classe política 3. la capacitat de complicitat de la ciutat, dels ciutadans

Exemple: Barcelona PSC forta Classe professional molt preparada i entregada Moment històric amb consciència de canvi apunt de consolidar un tipus convivència

La segona operació de 2004 ja és molt més dèbil. Ja no casen els tres elements.

En la fase actual en que estem, veiem aquests tres elements: 1. Alcaldia en minoria, per justes que siguin les seves idees (cuidar gent i medi ambient) però no té força. 2. participació professional: no és extensa 3. participació particular: és veritat que es fomenta, no ha faltat voluntat política, però la política de consultes no ha donat un bon resultat numèricament, la resposta de la gent no ha estat a l'alçada de la voluntat política.

L’habitatge protegit és quatre vegades inferior a l'anunciat. Aquestes eines: control polític, dedicació professional, participació han de "brillar".

Josep Bohigas

S'ha fet esforç per crear eines democràtiques, per aprofundir la democràcia, on es planteja: Com fas una ciutat que s'ha de fer amb un coneixement tècnic professional, però que ja està per quedar-se? com la transformes? És impensable fer la ciutat que es va fer llavors amb "despotisme il·lustrat", amb uns tècnics il·lustrats que produïen el tram final dels processos de transformació. Avui la participació ha d'acompanyar fins al tram final i estem assajant com fer-ho. Això va començar a la Plaça Lesseps, va ser el laboratori. Com fas transformacions en aquest context actual que demanda participació? Crec que l'estem construint ara. Altres casos: forat de la vergonya, Tramvia (consulta, fracàs), superilla (urbanisme tàctic), Rambla Cada cas és un experiment, consulta, codisseny, urbanisme tècnic. Crec que els processos participatius tenen capacitat, però encara no sabem com es produeix la ciutat enfortint aquesta eina.

Francesc Muñoz

Aquesta expressió "donar veu al ciutadà" és molt ambigua. Hi ha un "learning by doing", aprendre en cada experiència. Hi ha coses com saber la distància correcta d'un carreró: d'això tenim coneixement tècnic, científic i contrastat. Això ho sap el professional o expert.

Ara bé, en processos participatius hem de contrastar la posició de l'expert i el veí: l'era de l'expert ha acabat ja. Hem de combinar-lo amb els processos participatius. Si algú vol fer quelcom sense els veïns no podrà: les xarxes socials s'encarregaran de carregar-s'ho. Vies possibles: Una via és fer del veí un expert: De vegades els processos participatius ens conviden a participar en el moment més complicat que és quan els projectes s'han d'executar. Altra és escoltar al veí en altre moment: Hi ha un moment previ de "monitoring" (monitoratge), aquí els veïns tenim un paper important.

Tenim un problema que hem de solucionar ja: deixar de fer servir els processos participatius com una cortina de fum. Serveixen perquè l'urbanista tingui una coartada i perquè moltes empreses tinguin ingressos per fer focus grup i similars que no tenen incidència en el projecte.

Maria Sisternas

Jo cec que la participació ha vingut per quedar-se. M'exaspera quan algun professional o expert es queixa: "és que els veïns...". Això és manca de "cultura de ciutat" Si hi ha estudiants aquí, els recomano anar a les plenàries a escoltar. Hi ha una vida intel·lectual fora de la universitat: hi ha gent amb interès per la ciutat que pot fer aportacions. A mi em preocupa la precarietat professional: hi ha molt poca dotació per pensar la ciutat. És una herència que hem agafat: l'administració ho fa tot. Hi ha molt pocs recursos per pensar la ciutat fora de l'administració. En els crèdits d'una peli on hi ha molta gent que és mencionada em fan pensar: I si fem servir aquests recursos de la ficció (pressupostos per sèries?) els invertíssim per pensar on va l'habitatge a Barcelona?

Deia Carles Muro: "La ciutat no existeix". I és així. Però tenim recursos i mitjans tècnics per fer que la ciutat existeixi. Tenim ara moltes més eines per fer projeccions i hipòtesi. En la lectura de Sennett hi ha un risc [alerta d'un risc?], caure en l'urbanisme de la nostàlgia: pensar que l'urbanisme del S XIX era meravellós i tb la ciutat del S XIX. El risc d'això el veiem a Londres, amb el que fa el Príncep Carles. El Princep Carles lidera una escola d'arquitectura que fa pobles del Segle XIX com Poundbury (una mena de Roca Village). https://en.wikipedia.org/wiki/Poundbury

Ara bé, nosaltres com a professionals sí que tenim recursos per explicar els riscos i els possibles beneficis dels projectes.

Llàtzer Moix

En les vostres intervencions sembla que hi ha un conflicte soterrat entre la classe professional i la participació popular. De fet, Francesc quasi ha dit que l'expert té data de caducitat... És cert que hi ha hagut molts excessos. Però em sembla que sempre la classe arquitectònica els excessos els ha fet per impuls de la classe política. Jo reivindico una especie d'armistici entre les dues parts: perquè les dues parts són necessàries. Hauria de ser possible conciliar els interessos d'un client que vol un habitatge privat amb els interessos de la ciutat i els interessos del medi ambient.

Maria Rubert de Ventós

No sé si "participació" és la paraula però cal entendre quins són els "somnis" de la gent. Anar a Hospitalet i fer una pregunta, aleatòriament, a la gent el que t'aporta és sorpreses. Cal estudiar la seva biografia, quina és la trajectòria anterior, etc. La paradoxa és la de "not in my backyard" que ningú vol una depuradora o un cementiri davant casa seva: és un problema de conciliació. També hi ha el problema de vegades de preguntes que es fan amb ànim de manipulació. El súmmum de participació és a Lloret o Tossa, on van fer un referèndum per si s'havia de fer un port on no.

Josep Bohigas

M'agradaria acabar amb la definició d'aquesta escala metropolitana, on el grau de participació és encara més complex. Si no ens entenem al barri... Estem a les portes del Pla director urbanístic (PDU) que deixi el Pla director municipal (PDM), que hi hagi una nova Llei de participació ciutadana. Jo parlaria de la ciutat metropolitana pròxima: la que ve definida per les rondes (el carrer major de la ciutat metropolitana propera) que ja té 25 anys, que es va pensar per el transport privat i que ara s'ha de repensar, aquesta traça-muralla, és el moment d'aprofitar-la per definir una ciutat que es relacioni diferent amb el Besòs, amb la muntanya de Collserola o amb el Litoral. És una "pregunta metropolitana"

Maria Sisternas

Ahir el Tribunal Suprem dicta una sentència sobre els bancs i les hipoteques; avui els bancs s'enfonsen en borsa, i el TS canvia la decisió. Vull dir que no és només un tema de ciutat i participació. Tant de bo els jutges repensessin que vol dir rebel·lió o sedició a la llum del que pensen les persones. Pel que fa a l'escala metropolitana: hi ha tècnics treballant per pensar aquesta escala... Volia lligar-ho a la Plaça Lesseps, em sembla injust carregar els resultats del que va ser la plaça al procés participatiu, perquè allò va obrir una tendència. Algú amb molta responsabilitat en la època em deia "amb participació ciutadana les rondes no s'haurien pogut fer". Ostres, doncs hauria estat bé, potser amb quatre veïnes que entenguessin que sense transport públic allò eren vies exclusivament per cotxes privats, amb opinió crítica, s'haurien dissenyat de manera diferent. La feina dels ciutadans és prioritzar aquestes qüestions.

Francesc Muñoz

En un altre debat vaig dir que la Tèrmica de Sant Adrià ens havia vingut gran. Quan vaig dir això, era una metàfora: volia dir que calia més ambició per pensar l'últim territori de front marítim sobre el que es podia fer alguna cossa diferent. Un urbanisme de cessions i edificacions em semblava poc innovador o interessant. Molts arquitectes em van entendre que deia que no tenien capacitat per construir en alçada, no era això. Segurament hi ha experts a la sala, i no vull exposar-me al que va passar amb el debat de la Tèrmica.

Als 150 anys de l'Eixample "any Cerdà" vaig participar. Vaig dir que si Cerdà va fer l'eixample i no es va referir a Rambla o muralla de mar; ara probablement parlaria de l'aeroport de Reus i altres dels aeroports low cost, de les rondes, de les urbanitzacions... Cal aquesta "mirada llarga"

La mobilitat passa entre límits municipals, la urbanització travessa els límits municipals... sembla tant obvi que la ciutat s'ha de mirar amb ulls metropolitans que no s'entén polítiques que es fan.

Les persones, els habitants de la ciutat i la metròpoli, ja han fet aquest pas: la nostra vida és metropolitana, no urbana.Som territorians entre llocs. Els meus estudiants viuen entre 5 municipis: on viuen amb els pares, on estudien, on treballen, on fan oci,un altre lloc d'europa/món on van de viatge com a mínim un cop al mes.. quin és el seu barri? quin és el seu paisatge de referència? El problema ambiental del planeta és un. I si la solució és el protocol de Kyoto, ho tenim molt fosc. A escala metropolitana és un altre (CO2, cotxes, ..) però és el mateix. Llegeix cita llibre: "estava a casa i vaig sentir un soroll obscur. Podia ser la cafetera del meu veí, el café dins la cafetera o fins i tot un avió llunyà. Simple qüestió d'escala."

Maria Rubert de Ventós

Cal un tauler de joc molt clar, unes lleis molt precises. Si la muntanya de Montjuïc no és una suma de xalets té a veure amb l'actitud impecable del Pla Metropolità El Pla Metropolità es va fer en un moment que l'important eren les vies. Era l'etapa del viari de l'espagueti, del viari de nusos, encara no era el de la rotonda (referència a llibre Sennett). Hem de pensar això, si hem de fer de Viladecans un continu... Respecte a les rondes: el pitjor és que sigui un cercle, Bcn no és radial, no necessitava un perifèric. Barcelona podria trencar les rondes pels extrems: no és cap bestiesa. París li faria un gran favor explicant que es pot desfer el perifèric. El perifèric separa coses com les separava la muralla abans. Jacques Le Goff explica això de la muralla del perifèric de parís. Jo crec que les rondes és el lloc per on s'ha de rebentar.

Llàtzer Moix

Aprofitar els problemes per fer un nou viari. La cosa metropolitana és una realitat, la gent que marxa a viure allà, la que ja hi vivia i té una feina aquí. Cita a George Bernard Shaw: «No tenim més dret a consumir felicitat sense produir-la que a consumir riquesa sense fer-la.»

Josep Bohigas

Aquesta conferència és l'inici de la hackató que comença demà amb 500 estudiants de les 6 escoles de Barcelona i de Reus. Estarem tot l'any repensant aquest territori i demà començarem a recórrer la ciutat, insistint amb aquesta horitzontalitat. Espero que siguem capaços diumenge al vespre de donar tota la volta a Barcelona amb bici, golondrina, etc... de fer un manifest.

A la hackató farem servir una frase a completar: "La ronda és..." Us la trasllado a vosaltres com a final:

Maria Sisternas: "La ronda és..." molt desigual (condicions socials entre la gent que hi viu)

Francesc Muñoz: "La ronda és..." ciutat (ens ajudarà a canviar d'opinió)

Maria Rubert de Ventós: "La ronda és..." (1) necessita rebentar-se (per Besós i Llobragat) i (2) tenir un carril bus eficient (el doble de ràpid que el cotxe particular)

Llàtzer Moix: "La ronda és..." és una prova del pas del temps. En el seu moment es va presentar com una heroïcitat, va haver de ser acabada en un determinat moment. Tinc aquesta cosa de senyor gran que reivindica coses del passat, i vull reivindicar l'esforç que es va fer, amb molts pocs recursos, amb dos espardenyes i una... amb dos tècnics que s'hi van tirar de cap amb la voluntat de treure cotxes del centre... Confio que es podrà fer una reforma del seu ús com diu la Maria.

Intervencions del públic

Intervenció del públic: Maria què t'imagines amb "reventar la ronda per Besos i Llobregat?

Maria Rubert de Ventós

És un error imaginar Barcelona com una cosa rodona. Imaginar una ciutat lineal és molt més interessant. Tenim dret a anar més ràpid, però ho fem amb plantejament del passat. Hi ha la sensació que el planejament no s'executa. El planejament s'executa d'una manera implacable, i normalment, quan ja no convé. Gràcies a les Rondes la Meridiana va tenir voreres, també el carrer Aragó les va augmentar. Van tenir coses positives, però ha arribat el moment que hem d'obrir-les per les bandes: per dir que Barcelona és una ciutat lineal, que el Prat de Llobregat és la continuació natural litoral... Les continuïtats són diferents, és diferent la que és de taca d'oli i la que s'ha de fer amb túnels (perquè hi ha una muntanya entre mig). Ha de ser continuïtat transversal com els trens. Estem en un segle de trens de nou, d'enllaços.

Intervenció:

Cal moure's tant? Maria has dit "moure's ràpid" i Francesc " 5 ciutats".

Francesc Muñoz

La mobilitat a la metròpoli actual és un dret. I hem de garantir-lo (com la salut i l'educació...) Ha de ser mobilitat amable, que apropi les persones. No pot ser quan és feroç, poc amable, has d'esperar 40 minuts. L'urbanisme del S XIX és el de la densitat: calia tombar muralles i expandir la ciutat. El del S XXI no necessita pensar sobre la densitat: el que en s'interessa és la intensitat, i la mobilitat. La mixtura d'usos sembla que és el que ens ha de resoldre les coses, no hi estic d'acord. Les xarxes històriques, ferrocarrils, telèfon, han connectat densitat. Les antenes de telefonia no fan el mateix. No estan on hi ha més gent, més densitat, estan on hi ha més mobilitat. La mobilitat és l'ADN del S XXI, i ens ha de fer repensar la caixa d'eines.

Maria Rubert de Ventós

La gent ara no s'ha de moure perquè amb Amazon li arriba la poma a casa.

Intervenció

No heu parlat d'energia fins la última frase

Intervenció (PEMB?):

Segurament no tenim el PGU perquè falla la política, però no s'entén que no es resolguin coses com tenir un "bicing metropolità" o polítiques socials a escala metropolitana. Les polítiques socials, no fer-les a escala metropolitana, empitjora molt el problema.

Maria Sisternas

El fet que no hi hagi una FAV a nivell d'àrea metropolitana és un problema.

Josep Bohigas

El "caixó de Sants" és un altre problema de "Barcelona" (amb Hospitalet), que no s'entén. El Pla de barris es concentra al Besòs i allà hi ha barris que no són Barcelona i que no el tenen. És evident que cal dimensió metropolitana.

Intervenció

Pregunta per la Maria sobre reduir o treure el cotxe de la ciutat. Em pregunto fins a quin punt s'hauria de fer de forma radical com a la superilla o de forma gradual? fins a quin punt la ciutadania ha de ser "educada"? Ja hem vist el què ha passat amb la superilla, que ha generat cert rebuig... Ens podem trobar amb la "resistència" a abandonar el cotxe.

Maria Rubert de Ventós

Amb una politització de coses que no haurien d'estar politizades hi ha coses que són difícils. En coses tant important com aquestes ha de buscar-se consens. Perquè és un tema de salut: respirem molt malament, i hi ha morts. El cotxe elèctric no és la solució, ocupa espai, que és espai que necessitem. Primer s'ha d'educar la gent; ho hem d'intentar, dir a la gent: el cotxe no va bé, per això... A Londres val 16€ al dia anar amb cotxe, s'hi pot anar, qui pot pagar. Els busos i taxis van més ràpid. Però ha d'haver-hi ganes de consens. Plantar arbres a totes les carreters del país seria una contribució enorme. Cal consens per aquestes coses; cal entendre que aquestes coses són prioritàries.

-||-|-

-