TeixiReptes: 
Ciutat oberta 2018. Sense barris no hi ha Barcelona. Rehabilitació urbana i dret a la ciutat 2018/10/16/apunts/01
De teixidora
https://pad.femprocomuns.cat/ciutatobertadretciutat
Carme Trilla Oriol Nel·lo, Gaia Redaelli Jaime Palomera
Moderadora: Helena Cruz, investigadora en UAB, doctora en Geografia
Helena Cruz:
Per parlar de les desigualtats urbanes i els barris, des del punt de vista de les polítiques de rehabilitació urbana i habitatge reflexionarem sobre com les vulnerabilitats afecten els barris, a Barcelona i a altres ciutats. Farem un repàs a com s'han desplegat les polítiques de rehabilitació a Barcelona en les últimes dècades. Segurament tindrem aportacions provocadores sobre com des de la ciutadania es pot vigilar perquè les administracions desenvolupin les polítiques que pertoquen.
Oriol Nel·lo:
Un goig ser aquí per debatre un tema com el paper que els barris poden tenir en el desenvolupament de la ciutat.
Potser una de les virtuts principals de la Biennal és aquesta: treure al carrer, als barris, aquest esdeveniments que normalment es fan a llocs tancats.
Hem de recordar que aquí no hi som tots els que hi podíem ser, fa un any de l'empresonament de Jordi sanchez i Jordi Cuixart, això fa encara més difícil que les coses es resolguin.
Sense barris no hi ha ciutat. Això és clar:
Potser la qüestió l'hem de plantejar d’una altra manera: sense barris vius i de qualitat no hi ha ciutat, i sense ciutadania organitzada no hi ha barris vius i de ciutat.
Es parla del dret a la ciutat com tants altres termes que sonen bé s'utilitzen a tort i a dret sense pensar en què significa.
El dret a la ciutat corre el risc de perdre sentit, com «sostenibilitat» o «cohesió».
Parlem del dret de tothom a un accés raonadament equitatiu als serveis i a la renda.
Però atenció: a tothom visqui on visqui.
Per a això, no hi ha d'haver grans diferències entre els barris. La igualtat d'oportunitats seria impossible, el nostre sistema econòmic empeny justament en la direcció contrària
No és només la desigualtat en l'accés a l'habitatge, són les desigualtats globals les que creixen, arreu del món
Les 62 persones més riques del món acumulen la mateixa quantitat de riquesa que la meitat de la població mundial (Oxfam).
Però també és veritat que en països com els nostres, durant els últims 200 anys les lluites obreres havien aconseguit reduir les desigualtats.
Dret a la salut, educació, pensions, dret habitatge, transport espai públic,... estan en entredit, i en conseqüència les desigualtats creixen a través de la segregació urbana. I la segregació urbana és la tendència dels grups urbans de segregar-se en l'ús de l'espai.
Uns s'hi mouen com a reines i altres com a peons, limitats a viure en els barris en que hi ha pitjors condicions de vida.
A Barcelona la renda mitjana del barri més ric és 6 vegades més gran que al barri més pobre.
En el districte més ric, en acabar la ESO el 97% dels nens l'acaben amb èxit.
En l'àmbit del CAP amb l'esperança del vida més alta, els homes moren amb 82 anys; en l'àmbit del CAP amb l'esperança del vida més baixa (només a uns centenars de metres de distància), els homes moren amb 74 anys. 8 anys de diferència.
En aquestes diferències els barris no són un escenari neutre, les condicions del barri influencien en el manteniment de les desigualtats. Per això cal fer que tothom tingui un accés equitatiu a la renda i els serveis. Per això és important la lluita dels veïns i l'acció de l'administració.
En aquest barri n'hi ha una tradició llarguíssima que explica la lluita i la pressió dels veïns: on estarien Golferichs, aquest mercat (Sant Antoni), Calàbria 66, sense la pressió dels veïns no seria possible.
150 milions d'inversió, 16 barris, .... Inversió de la generalitat?¿?
Ara bé, amb això no n'hi ha prou. Perquè una vegada conquerides les millores s'ha d'estar vigilant. Tota millora en la ciutat es reflecteix en els preus de l'habitatge i del sòl.
Jo sóc fill de les cases de la Font de la Guatlla, quan era petit hi havia escombraries,...
La pressió dels veïns i l'acció de l'administració han fet que el barri hagi millorat enormement; fins el punt que hi ha ara fins i tot apartaments turístics. I els fills del barri no s'hi poden quedar.
Què hem de fer? per por dels efectes perversos hem de denunciar les millores, deixar que els carrers es degradin renunciar a la vida associativa, deixar de reivindicar els nostres drets per por a què podria passar si aconseguim allò que volem?
Cal reivindicar i aconseguir les millores i governar les transformacions, i això implica en primer lloc, polítiques d'habitatge.
Mesures necessàries: assegurar els preus de l'habitatge, fer habitatge públic a tots els barris.
No hi ha ciutat sense barris, però no hi ha barri viu sense garantir el dret a l'habitatge per tothom.
Per això ens calen unes administracions que vulguin treballar per l'interès col·lectiu i una ciutadania disposada a lluitar per garantir-lo.
Gaia Redaelli:
Desde una ciudad, desde el ámbito urbano quizá la economía, que ha ocupado tanto espacio de nuestras vidas, debe dejar paso a la cultura, entendida como capacidad colectiva de decisión
cuando se habla de ciudad no solo se habla de ciudad, también de ciudadanía y este entorno urbano es donde se realiza el solapamiento entre ciudad y ciudadanía.
Es la antigua polis, de la cultura griega; ojalá volvamos pronto a esa cultura.
Esta bienal reflexiona sobre Barcelona y sobre una Europa de las ciudades y la ciudadanía.
Es el derecho a la ciudad como el derecho a un proyecto europeo.
El derecho a la ciudad nace en los años 60, con Henri Lefebvre.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Dret_a_la_ciutat
David Harvey nos recuerda que no solo es el derecho al uso y usufructo de la ciudad, sino que es el derecho a reflexionar la ciudad, a pensarla, a verla como un recorrido colectivo y no individual.
En las ciudades se está rompiendo la diferencia entre polis y ciudadano político.
Hoy en día la economía global está interviniendo de forma importante y contundente en nuestras ciudades: la burbuja inmobiliaria, sobre el valor del suelo; ahora la burbuja turística interviene sobre la ciudad ya consolidada.
La compraventa de suelo, la burbuja turística, está interviniendo en las ciudades más consolidadas donde hay mas patrimonio. Cuando intervenimos en la ciudad consolidada, perdemos patrimonio, lo que es un proceso irreversible, y también perdemos convivencia, de la ciudadanía.
Creo que es importante pensar y reflexionar que hoy la gentrificación es un fenómeno que puede determinar el futuro de Europa.
En nuestro estudio vimos si hay buenas prácticas para paliar el fenómeno de la gentrificación, esa pérdida de control del ciudadano sobre su ciudad.
Estudio de los casos de París, Viena, Lisboa,...
En dos años, casi todo el casco histórico de Lisboa ha pasado a estar en manos de fondos de inversión, fondos buitre.
Venecia es el ejemplo más evidente
"Si a Venecia la dejamos morir, a partir de ahí empezarán a morir todas"
Estamos intentado, en Córdoba en el sur de España, calificar los patios como patrimonio, pero la tendencia de la industria turística, lo pone en peligro.
Estamos intentando crear un programa para resolver esto a través de cooperativas de barrios. Solo se puede resolver con una alianza entre administración y ciudadanía.
El fenómeno es irreversible.
En Córdoba tratamos de generar esa cohesión entre ciudadano y ciudadana a partir de ese valor patrimonial, y pidiendo a la administración pública que reconozca el valor de esa cohesión.
Una ciudad inclusiva es el único futuro que nos puede garantizar el mantenimiento de las ciudades. Es la única forma de salir de este impás donde nos encontramos todos, y que vemos todos los días sobre las vidas de los inmigrantes.
Jaime Palomera:
Estem en una profunda crisi de l'habitatge, ens estem apropant a les dades de desnonaments dels pitjors anys de la crisi. És una crisis sense precedents, perquè el capitalisme està mutant. El capitalisme, que sempre ha tingut un component rentista: i ha canviat fins a un punt que allò que treuen al lloc de treball és important, però allò que treuen a la nostra llar, al nostre habitatge, aquesta despossessió és a vegades més terrible que la que patim allí on treballem i guanyem un salari.
Ens trobem amb un fracàs estrepitós de les polítiques neoliberals dels últims 40 anys.
Aquestes polítiques ens deien que si deixes l'habitatge en mans del mercat, el mercat s'autorregularà i tothom tindrà un habitatge. No cal ser molt astuta per saber que això és una fal·làcia.
Els defensors del lliure mercat ens diuen que tenim un problema de manca d'oferta i per això pugen els preus, però sabem que ha passat el contrari. Entre 2000 i 2007 es va construir el doble del que la demanda podia assolir.
Es creaven la meitat de llars noves. Entre 2007 i 2013 els lloguers van pujar molt: es van doblar.
Què va passar amb els preus? Van baixar. Van començar a pujar a partir d'un acord de les elits sobre com fer adaptar les condicions de vida de la gent a les necessitats dels mercats financers.
Els contractes de lloguer duren el mateix temps que els fons financers necessiten per crear una SOCIMI; abans no paguen impostos, planejat pel Partit Popular de manera premeditada.
http://www.expansion.com/2013/12/05/empresas/inmobiliario/1386273873.html
https://www.eldiario.es/economia/Blackstone-Espana-controlada-Islas-Caiman_0_789171435.html
El problema és que aquest tipus d'inversor es diferent: és un inversor que necessitat invertir i que escull la ciutat per fer-ho. A ciutats com Barcelona.
El Mercat de Sant Antoni està rodejat de finques que estan en mans de fons voltors i de finques en mans de persones que no viuen a la ciutat.
Hem de tenir claríssim que l'estat és un vector central en tot el que té a veure amb l'habitatge i el dret a l'habitatge.
La política d'habitatge no ha existit mai en aquest país
L'estat no fa polítiques per garantit el dret a l'habitatge dels ciutadans. L'estat porta 60 anys treballant perquè l'habitatge sigui un negoci.
Els governs treballen per garantir el benefici econòmic de les elits i perquè el que els interessa als estats i als governs és garantir l'ordre.
El que els interessa als estats és garantir l'ordre polític i econòmic. Per exemple Lehman Brothers.
Pràcticament a tots els països del món promouen que el model d'accés a l'habitatge sigui la propietat i el deute.
Perquè en el capitalisme rendista i financer cal garantir les rendes, i l'ordre econòmic i polític. L'habitatge en propietat impedeix a la gent, per exemple, fer vaga, perquè no podran pagar la hipoteca.
A més, això t'integra en el sistema: la propietat de l'habitatge et fa sentir part del sistema.
Interessa que la gent sigui propietària perquè acabi defensant els mateixos interessos que els rics.
La crisi de l'habitatge no té res d'irremeiable. I l'estat aquí és fonamental: la solució passa pels estats. Els estats vertebren el mercat de l'habitatge.
El congrés dels diputats té molt més poder sobre el mercat de l'habitatge de Barcelona, que qualsevol instància administrativa de Catalunya.
En els últims 40 anys la correlació de forces entre propietaris i llogaters és profundament desigual.
Per transformar això, en els últims 10 anys hem vist una serie de canvis en els mètodes de resistència.
Des de l 800 fins el 2000 els moviments socials entenien la lluita per l'habitatge des del resistencialisme.
Amb la PAH i altres moviments, hem passat de estar a la defensiva a l'ofensiva: des de fa 10 anys, els moviments i la ciutadania estan proposant polítiques d'habitatge.
Cruïlla històrica, les elits, lobbies, finances vs barris de les ciutats, tenim inversors que compren els barris per tenir habitatge buit que no serà pels veïns.
Això no havia passat mai en aquesta escala.
La solució serà col·lectiva o no serà
L'habitatge ha de tenir el mateix estatut que la sanitat o l'educació, ha de ser universal.
Carme Trilla:
Sobre el que plantejava l'Oriol de com l'habitatge pot augmentar o pal·liar les desigualtats: és cert que les desigualtats dels barris no són només les de l'habitatge, però l'habitatge té un pes estructural en aquestes diferències.
Quines són les especificitats de la ciutat de Barcelona en comparació a altres ciutats europees?
És una ciutat molt atractiva, com Venècia, París, Córdoba,... i això té unes conseqüències molt importants des del punt de vista dels moviments de capital i l'atenció internacional.
Aquesta pressió, incideix en els preus i l'evolució que té la ciutat.
Sí que voldria posar l'accent en un aspecte de la ciutat de Barcelona:
Barcelona és, a escala europea, una ciutat petita (1,7 milions de persones). Però aquesta ciutat no s'entén sense l'entorn urbà que l'envolta: l'àrea metropolitana.
La producció d'habitatges a la ciutat de Barcelona no es mai suficient per donar resposta al creixement vegetatiu de la població de Barcelona.
Barcelona ha necessitat una mitjana de 6 habitatges per 1000 habitants per cobrir el seu creixement: això no ho ha produït mai; com a molt 2 o poc més.
Això vol dir que expulsa població, i això genera disconformitat perquè els fills dels ciutadans no sempre es poden quedar, sense entrar en discussions sobre qui son els ciutadans.
Si el concepte ciutat fos més ampli, fos una perspectiva metropolitana no pensaríem que hem de marxar.
Aquesta és una dada estructural de la ciutat, i irreversible, perquè no té zones de creixement.
Si no fos una ciutat tan desitjada probablement no es donarien aquestes dinàmiques immobiliàries.
Produïm pocs habitatges i són molt desitjats. Es dona aquesta doble dinàmica. I això es tradueix en els preus.
Barcelona és més homogènia que altres ciutats, com per exemple Madrid. Les diferencies de preus entre barris de la ciutat son acusades però no tant com en altres ciutats molt més amplies.
Perquè els preus tendeixen a equilibrar-se en aquesta demanda.
Això vol dir que en els barris on hi ha rendes més baixes no poden comptar amb avantatge de tenir uns preus més barats.
La població que està en aquests barris viu una doble discriminació, la seva situació econòmica i el preu més alt de l'habitatge que si estigues en una ciutat més àmplia.
Així tenim una exacerbació de les desigualtats deguda als preus l'habitatge.
Característiques del parc de lloguer a Barcelona:
El parc de lloguer és gran en comparació amb altres ciutats espanyoles, però petit en comparació amb ciutats europees: el 35%; és pràcticament tot privat. Aquest és el problema.
Els ciutadans joves no s'emancipen.
L'envelliment de la població, i com el parc d'habitatge s'adapta o no a aquest envelliment.
Manca d'operadors d'habitatge social, perquè el parc de lloguer que tenim és privat.
Barcelona està dins d'un estat en el que el concepte de l'estat del benestar només s'ha desenvolupat en la sanitat i l'educació, però no en la d'habitatge.
L'habitatge no ha estat una prioritat en l'estat espanyol i això condiciona la ciutat de Barcelona.
Mesures
Cal una reflexió de caràcter urbanístic, controlar els processos de transfomació de la ciutat, de transmissió del sol i l'habitatge.
- Dret a tanteig i retracte sobre totes les operacions: totes les operacions han de ser conegudes per l'Ajuntament, i aquest ha de poder exercir un dret de comprar preferent sobre l'immoble. Això és fonamental, perquè permetrà curtcircuitar operacions perjudicials per la ciutat.
- Un percentatge dels habitatges nous construïts a la ciutat siguin forçosament protegits, no regits per preu de mercat
- Àrees de rehabilitació: són àrees on la rehabilitació es fa difícil perquè els ciutadans que hi viuen no tenen la capacitat per fer-la per sí mateixos i necessiten ajuda i un lideratge per part del sector públic.
- Calen operadors de lloguer social: el pot fer el sector privat sense ànim de lucre.
- Control dels usos alternatius de l'habitatge: aquests redueixen els usos per viure, per aquells que hi volem viure a la ciutat.
- La ciutat necessita fer polítiques perquè les que estem plantejant donen resposta a la forta inflació dels lloguers que fa que ens sembli que no podem suportar-ho, però també s'han de fer polítiques a llarg termini preveient els moviments de l'estructura social, com l'envelliment de la població.
- Les plusvàlues generades per l'habitatge i el sòl han de retornar a la col·lectivitat: són plusvàlues que genera també la pròpia ciutat amb les millores que es fan, i no es pot permetre que siguin privatitzades.
Elena Cruz (Moderadora)
Fins quin punt podem afrontar que ens calen polítiques metropolitanes, plans de barri metropolitans? per poder afrontar les necessitats habitacionals:
Intervencions del públic
Intervenció:
Durant anys, els habitatges públics que s'han fet a Catalunya s'han acabat venent de forma privada. Per què s'ha fet això?
Fins quin punt aquesta dinàmica de ciutat petita pot permetre que els barris, els districtes, puguin fer els comptes també? com podem empoderar administrativament aquest estament diluït de l'administració municipal que són els districtes, per assegurar que als seus barris puguin garantir l'habitatge?
Intervenció:
Si hay uno de los puntos graves, la desaparición de metros cuadrados destinados a vivienda de alquiler, es posible tratar este punto específicamente. Si hemos sufrido el mal de conceder demasiadas licencias de pisos turísticos: se pueden recuperar? pueden caducar? se puede retornar esos usos a vivienda?
Intervenció:
De quina manera l'ajuntament de Barcelona, a través del pla de barris, pot regular la quantitat i el preu dels pisos oferts per plataformes com AirBnB.
Intervenció:
En algunas zonas el precio del alquiler esta muy elevado, y los jóvenes nos vemos afectados por eso. Qué podemos hacer los ciudadanos para poder hacer un cambio al respecto? Necesitamos un cambio, y pronto: Con nuestro salario, es imposible llegar a todo.
Intervenció:
Sóc treballador social, en aquesta àrea, un dels primers desnonaments que vaig veure era d'una família de 5, i el pare de família no podia entendre que li diguessin que havia de buscar a l'àrea metropolitana. Ens trobem amb famílies monoparentals, amb 2 fills i un sou de 800€: què podem fer? Perquè això és un drama...
S'ha parlat de fer lleis a Barcelona o en conjunció amb altres ciutats que pateixin els mateixos problemes, és possible o no?
Oriol Nel·lo:
La qüestió és estendre el dret a la ciutat a tothom qui viu a la ciutat.
Un constructor deia fa poc: a Barcelona no hi pot viure tothom. I evidentment no pot viure tota la gent del món. Però el que no podem permetre és que a Barcelona només pugui viure una classe de gent.
Per això cal que la construcció de la ciutat no sigui deixada només al mercat. I aquí l'administració té un paper central.
La Carme esmentava una sèrie d'intervencions possibles, és necessari que marquin una referència que les faci irreversibles.
A Viena després de la 2 guerra mundial es va fer habitatge públic i encara ara hi viuen, són reformes revolucionaries, que no es poden tirar endarrere.
Aconseguir d'establir una reserva d'habitatge protegit en sol urbà consolidat canvia les regles del joc. Això és molt difícil d'aconseguir, però posar la conversa sobre la taula és ja un pas essencial.
No és possible fer-ho només des de l'administració, cal un ajuntament que ho vulgui fer i tota una ciutadania organitzada que l'empenyi a fer-ho.
Calen mesures d'aquest tipus per avançar i aconseguir canvis que siguin irreversibles.
Gaia
Lo más interesante en el urbanismo es que no solo tiene que ver con la economía sino también con la cultura, algunas cosas se solucionan con leyes.
En Andalucía tuvimos la oportunidad de seguir las reivindicaciones de la PAH y otros movimientos.
Se redactó la ley de la función social de la vivienda.
Cambia un concepto, lo legisla y lo hace norma, pero falta un plan de choque de incentivo fiscal a la rehabilitación , esto hace surgir un mercado negro y empieza a cambiar la conciencia social, dejar de pensar que la vivienda de nueva planta es mejor que la del casco histórico.
Hay que pasar de la especulación a la cultura de la rehabilitación.
Congestión:
se está intentando implantar estructuras cooperativas de vivienda, aquí o en Italia.
En Córdoba, en estas cooperativas que estamos intentando crear, un 50% de la propiedad del edificio es pública, y el otro 50% es de la Economía Social, de una cooperativa
Es una congestión: la propiedad es pública y de la Economía Social.
En la Junta de Andalucía hicimos un decreto que regula el uso de la vivienda turística.
La industria turística existe: lo que hay que encajar es como esa potencia económica se declina en clave de cultura y en clave local.
El cambio de la ciudad del siglo XXI está en esa conjunción entre cambio legislativo pero también compromiso personal y compromiso ciudadano.
Jaime Palomera
Diria que a Barcelona no tenim un problema d'oferta, hi ha una bombolla de lloguers que s'ha estés al mateix ritme i velocitat a tota l'àrea metropolitana.
Si tinguéssim un problema d'oferta, no s'explicaria perquè a Segòvia els preus s'han disparat igual, quan no hi ha quasi demanda de lloguer. Els preus es disparen encara que no hi hagi problemes d'oferta i demanda.
És clau posar sobre la taula que el mercat d'habitatge funciona sobre expectatives, de grups econòmics amb molt de poder que poden crear expectatives en determinats àmbits.
El canvi es desmercantilitzar l'habitatge, que sigui universal --igual que la sanitat i l'educació--, i abans de desmercanitlitzar el problema és el veí del 5è que entén que ja no li cal viure del treball sinó de la renda que extraurà de llogar el pis.
El mercat està liderat per grans propietaris que inverteixen per extreure rendes, però tenim un problema addicional quan els veïns, les llars, també entenen que l'habitatge és un producte financer per extreure rendes: el veí del 5è que pensa que d'ara endavant el seu principal ingrés serà el lloguer turístic.
El primer canvi és construir poder popular, perquè acceptes que el propietari pugi el lloguer? Jo formo part del Sindicat de Llogaters i hem decidit desobeir. La llei permet que un propietari pugi el lloguer un 300%; i que et canviï la vida d'un dia per l'altre: treure els nens del cole, canviar de barri, deixar amistats,.... Però si la PAH ens va ensenyar alguna cosa, és que les lleis il·legítimes es desobeeixen.
Un cas d'una veïna del barri de Sant Antoni que ha desobeït, i vol arribar a negociar amb el propietari, està trobant veïns amb qui fer pinya.
Àustria es va convertir en un referent per la defensa de l'habitatge universal, però això no ho van fer uns homes d'estat al govern... És un estat que respon a una demanda del carrer.
Hem de tenir clar que s'ha de desmercantilitzar l'habitatge, i per això es necessita poder popular i lluita col·lectiva, i crec que això està canviant a aquesta ciutat: tenim un horitzó positiu al davant.
Carme Trilla
Els habitatges de protecció oficial, privats, tenien una protecció temporal de 20 o 30 anys, i després passaven a ser de preu lliure, i fins el 2007 es podia sol·licitar a l'administració que el desqualifiqués.
Avui només ens queden 19.000 dels 250.000 habitatges de protecció que es van construir
Qualsevol política d'habitatges de preu controlat ha d'establir que aquest habitatge de preu controlat ha de ser de preu controlat per sempre. Aquesta és una lliçó fonamental.
Elena Cruz: Hem après que per garantir el dret a la ciutat tenim reptes enormes, però per això mateix són reptes apassionants: polítiques públiques, poder popular, moviments,...